Sandra Bestraten, degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC): 'Davant Gaudí, Cerdà'

Quan se li pregunta quin és el seu edifici de referència a Barcelona, assenyala, per dir-ne un, l’Umbracle del parc de la Ciutadella. "Permet ser a la ciutat sense perdre la natura", remarca la nova degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), Sandra Bestraten. L’edifici, aixecat entre 1883 i 1884 amb motiu de l’Exposició Universal de 1888 i obra de Josep Fontserè, representa aquest híbrid cerdanià de naturalitzar l’urbà i urbanitzar el rural. "És com ser en un bosc, sense sortir de l’asfalt". La contradicció que no té per què ser conflicte, sinó diàleg.

L’actual "arquitecta dels arquitectes" va néixer a Barcelona (1976), es va graduar a l’ETSAB-UPC i és professora en aquesta mateixa escola i a la UIC. Va iniciar la seva carrera amb un projecte a la Universitat Indígena de la Chiquitania (Bolívia), basat en l’autoconstrucció i materials locals. I aquell treball, que el 2003 va guanyar el concurs de cooperació de les universitats politècniques espanyoles, va funcionar com la seva veritable tesi doctoral –no es va doctorar–, per a la qual construir bé és, abans de res, una eina d’autonomia social que no ha de generar dependències tecnològiques. "Si avui féssim servir més materials d’origen local, els costos de la construcció no serien tan volàtils", trasllada. Des d’aleshores, ha presidit l’ONG Universitat sense Fronteres, ha format part de la Càtedra Unesco de Sostenibilitat de la UPC i pilota, juntament amb el seu marit, Emili Hormias, el despatx Bestraten Hormias Arquitectura. Van instal·lar el seu estudi a Bellvitge, a l’Hospitalet, on avui resideix; una estreta implicació veïnal que la va portar a signar recentment el llibre De la Zona Franca a la Marina. 100 anys d’habitatge social a Barcelona (1925-2025)

El 2018, va culminar la rehabilitació de Ca la Dona i va ser elegida presidenta de la Demarcació de Barcelona del COAC, sota el deganat històric d’Assumpció Puig. Al maig es va convertir en la segona dona degana de la institució, després de vèncer a les urnes Guim Costa.

Diu que un dels seus principals objectius serà dignificar els oficis que treballen en el que denomina "fàbriques mòbils", que no s’acaben en l’arquitectura, i afecten tots els artesans, biòlegs o paletes que treballen a l’obra. "Quan es fa un edifici, hi pot haver 300 persones donant-ho tot. S’acaba l’obra i aquesta energia es trasllada a un altre lloc. Aquest caràcter efímer ens dificulta enormement reivindicar drets laborals bàsics", explica. La compara amb gegants com SEAT. "Ningú aniria a demanar un cotxe a meitat de preu a costa de reduir el sou dels enginyers; els sindicats no ho permetrien. Al nostre sector li falta aquesta estructura, i això està fulminant el relleu generacional".

I així, en un any batejat sota l’ala de Gaudí, Bestraten recorda el sentit comú d’Ildefons Cerdà. "També es compleixen 150 anys de la seva mort". En un entorn que exigeix urgència climàtica i habitatges assequibles, proposa recuperar la porositat dels interiors d’illa. ¿Enfront dels eixos verds? "Tot és polític ara, i no tinc tan clar que el que és tècnic s’hagi de polititzar...". ¿I doncs? "Avaluem. Cal avaluar més, i polititzar menys".

En un any que promet ser crucial per repensar el seu model urbà, a l’agenda institucional de Barcelona s’hi acumulen les grans cites. "¡Ha sigut una veritable casualitat!", reconeix la degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) acabada d’escollir, Sandra Bestraten (Barcelona, 1976). D’una banda, la Capitalitat Mundial de l’Arquitectura (Unesco) i el Congrés Internacional (UIA), que reunirà més de 10.000 arquitectes de tot el món per debatre els reptes de la professió. De l’altra, el centenari de la mort d’Antoni Gaudí, però també la commemoració del llegat urbanístic d’Ildefons Cerdà.

¿Esperaven que hi hagués aquesta confluència d’activitats?

No hi havia cap voluntat de fer-ho coincidir i, sincerament, no sé si és bo... Una cosa són els reptes de l’arquitectura i l’ofici de cara al segle XXI, i una altra de ben diferent és la commemoració de la mort de Gaudí. A nosaltres ens sap greu que la Sagrada Família s’acabi menjant tota la innovació que hi ha al darrere de moltes altres coses que fem els arquitectes. Caldrà continuar fent molta pedagogia, perquè Barcelona no ha sigut escollida capital mundial de l’arquitectura per la Sagrada Família, sinó per tota la diversitat que els professionals estan donant a la ciutat.

L’entrega dels premis del Congrés es farà precisament a la Sagrada Família. ¿Això no alimenta la confusió?

Amb la visita del Papa, l’Any Gaudí, l’enorme rellevància turística del temple... pot ser que aquí es confongui una mica el missatge. Ara bé, com que vindran arquitectes de tot el món, és una oportunitat perquè hi entrin, vegin el monument, i per acostar-los a la societat, però només serà un escenari més.

Mencionava el turisme. La Sagrada Família és el gran imant, però també nucli del malestar veïnal.

Si el turisme no està massificat, no és un problema. Als barris on el flux és moderat, que un restaurant tingui més clients és positiu, i és bonic que una persona de fora convisqui amb els veïns. El problema és la concentració. Barcelona té 22 eixos comercials increïbles. Seria benvingut que no tot es quedés al passeig de Gràcia; si fem que l’activitat s’estengui de manera estratègica a zones com Creu Coberta, podrem equilibrar i repartir l’economia al territori.

Però el conflicte continua aquí. ¿Quin és el seu diagnòstic de l’entorn de la Sagrada Família?

M’agradaria defugir el conflicte religiós o turístic... tot i que hi ha dues coses a la Sagrada Família actual que defenso fermament. D’una banda, la innovació tecnològica. S’estan prefabricant peces al taller per després pujar-les a més de 100 metres d’altura amb un marge d’error de tan sols un sol mil·límetre... ¡Tant de bo tinguéssim aquest nivell de rigor i industrialització en tot el sector de la construcció actual! Una altra faceta és la salvaguarda dels oficis. Gràcies a la magnitud d’aquesta obra, Barcelona conserva una quarta generació d’artesans vius, amb picapedrers, vitrallers i ceramistes. El dia que s’acabi el temple, cal lluitar perquè tot aquest planter d’artesans continuï estant disponible. Cal allargar-ne la vida, sigui com sigui. Posar-se d’esquena al monument no té sentit. El que sí que ens competeix com a arquitectes no és l’edifici en si, sinó els seus acabats, els carrers i el barri que l’envolta.

¿Què diria que falla exactament en aquest espai públic?

Les voreres de cinc metres de l’Eixample són meravelloses, però són completament insuficients per absorbir unes visites tan intenses... El turisme massificat es podria resoldre molt millor des del codisseny de l’espai públic. Ara que s’albira el final de la construcció del monument, espero que totes les energies es concentrin en el seu entorn. Hi ha dues illes directament afectades pel planejament i ningú sap amb certesa què passarà amb elles. Això s’ha d’abordar ja, tot i que em consta que tant l’Ajuntament com el Bisbat hi estan treballant.

Si deixem de banda la postal turística i religiosa, ¿què reivindica de Gaudí?

La seva tècnica. El Park Güell, per exemple, es podria explicar únicament des de la gestió de l’aigua. Gaudí entenia el nostre clima mediterrani i va dissenyar un sistema en què tota l’aigua de pluja es recull en dipòsits per regar una vegetació de baix consum. També era un geni en el reciclatge de materials, que va molt més enllà del trencadís, i inclou l’ús de malles de matalassos vells per armar construccions o restes de forja de metall per a les baranes de la Pedrera. Fins i tot a les cavallerisses de la Finca Güell va construir amb tàpia de terra, material idoni que transpira de meravella, recuperant tapiadors de Lleida perquè s’havia perdut la tècnica.

¿Va ser tot gràcies a Gaudí?

No era un geni solitari. Sabia treballar en equip, captava el millor talent i els feia sentir protagonistes. És el cas de Josep Maria Jujol, a qui confiava el disseny de parts crucials dels projectes. Tampoc tindríem set edificis patrimoni de la Unesco sense els artesans. I igual d’important va ser la confiança de l’Administració pública. De fet, les normatives actuals ni ens deixarien aixecar un edifici com la Sagrada Família. Necessitem aquesta confiança tècnica per poder innovar.

¿Diria que l’arquitecte pot ser un símbol d’innovació?

Sense cap mena de dubte. Cal aprofitar Gaudí per reivindicar la rehabilitació per la porta gran. El gran exemple de rehabilitació de Gaudí és la Casa Batlló. Era una casa convencional i li demanen que la reformi. Per a ell, rehabilitar no va ser posar-hi una mica d’aïllament; és fer que hi entri més llum, treballar la ventilació per millorar el confort, la biohabitabilitat... I avui dia, els edificis històrics que trepitgem i gaudim, com la Casa Vicens, no estarien vius si arquitectes actuals com Elías Torres no haguessin intervingut per transformar un habitatge privat en museu, complint les estrictes normatives vigents.

Notícies relacionades

El que mai s’ha vist de la Sagrada Família

Benedetta Tagliabue, arquitecta: "La sostenibilitat ja no és una opció, per això EMBT explora sistemes més lleugers, materials inesperats i noves tecnologies"

¿Creu vostè que falta conscienciació sobre el manteniment del patrimoni comú?

S’ha perdut la tradició que existia abans de pintar la casa cada any. La gent es gasta molts diners a canviar-se la cuina fins a dues vegades al llarg de la seva vida, però s’oblida d’intervenir a la façana, els espais comuns, l’ascensor, o les cobertes, que acaben abandonades quan podrien convertir-se en zones verdes. Cal sensibilitzar la ciutadania que rehabilitar és millorar la vida de l’edifici, el teu propi confort i revaloritzar el teu patrimoni.