El Primavera Sound consagra Geese en una jornada castigada per la pluja

La jornada va començar prometedora, amb la selecta sessió en solitari de Cameron Winter (de Geese), però els pitjors pronòstics meteorològics, ja apuntats des de feia uns dies, es van fer realitat per carregar-se les grans atraccions del cartell. La pluja i el vent que van créixer al Fòrum ahir a partir de les 20.00 hores va forçar les cancel·lacions dels escenaris de la plataforma marina (Alex G) i el desallotjament del públic, seguides d’altres suspensions, com la de Mac DeMarco a l’escenari Occident. Una situació que va provocar el desconcert i va paralitzar durant hores una part important de la programació.

Les fortes pluges i el vent ratxat van provocar les suspensions per "causes meteorològiques", anunci imprès a les pantalles que durant hores va ser l’única comunicació del festival amb el públic. A mitjanit es preveia que Massive Attack pogués oferir la seva actuació (que s’havia programat per a les 21.55). Per la seva banda, el cap de cartell Doja Cat, que tenia programat actuar a les 23.30 hores, va anunciar a les xarxes socials que no ho faria perquè no era "prou segur".

Multitud entregada

Aquestes inclemències no van impedir que la tarda oferís sessions substancioses. El grup estrella va ser Geese, que va actuar davant una multitud entregada (¿sorprenentment?) a aquesta banda novaiorquesa de rock amb ascendent clàssic (garatge al Detroit, psicodèlia), el quart àlbum del qual, Getting killed, va causar sensació. La seva actuació es va obrir pas amb cadències apaïsades (Husbands) i un Cameron Winter que es va recrear en certa afectació vocal. Dinàmica a la versió d’Interstellar overdrive, de Pink Floyd, va aplicar un sever correctiu amb les seves guitarres assilvestrades.

Va sortir a partir d’aquí l’ànima salvatge de Geese, compatible amb el flirteig pop (Crusades) i que Winter catalitzava cridant (I see myself), cap a la brillant cacofonia de Trinidad. Allà el grup va plantar cara al temporal de pluja i vent que començava a créixer. Situació de certa catarsi, en què el públic guiri del nord va participar dels últims espasmes del bolo en impermeable i sense aparent incomoditat.

Més plàcida va ser l’actuació de Cameron Winter, hores abans, a l’Auditori Rockdelux, que va omplir amb un dels seus infreqüents bolos en solitari. El seu àlbum Heavy metal (que no és el que sembla i se situa lluny del rock) ofereix gammes de colors tènues, que en directe van cobrar una forma condensada, resumida en la seva veu i els arpegis que va dibuixar en un piano de cua. Es va mostrar com un compositor de cançons competent amb el seu acollidor timbre baríton, recorrent tempestuoses narracions riu, d’harmonies frondoses (no gaire lluny del Rufus Wainwright piano man) a The Rolling Stones o Nina + The field of cops, així com peces inèdites com Emperor XIII in shades. Visible devoció a la sala, amb crits de "¡t’estimo!" i ovacions quan, irònicament, va martellejar amb obsessió les tecles més altes.

Notícies relacionades

De tornada a ‘El cabo del miedo’

Commovedor drama sobre començar de zero

Entre les atraccions del dia, luxosa actuació de Blood Orange, l’artefacte del britànic Dev Hynes, ben assistit per la veu d’Eva Tolkin en cançons en què van confluir moltes pistes sonores: hipnòtiques cadències soul i tornades amb ganxo pop (Best of you), atmosferes envoltants i alguna cadència funky de ràdio adulta. La collita del seu cinquè àlbum, Essex honey, apta per implantar la dansa amb estil. A l’escenari Cupra, Oklou va fer el que va poder en unes condicions ambientals que es posaven lletges. Va triar el públic per la seva perseverança, mentre recorria el pop de contorns màgics del seu disc Choke enough, amb programacions i alguns instruments (flauta, percussions menors, guitarra acústica).

I entre l’oferta nativa, honors per a Renaldo & Clara, aquest vehicle pop d’aspecte lleuger en què molta substància lírica (no exempta de mofa i mala llet) es manifesta sota radar, per mitjà de sibil·lins, de vegades juganers, tractaments harmònics i rítmics. Acompanyada per un trio, inclòs un bateria, Clara Viñals va donar una presència una mica més física al material del seu cinquè àlbum, L’encant, amb peces per les quals podria sospirar tot un Paddy McAloon, com Repartit, Quines coses de dir o Gener. Una sessió de delicioses cançons que bé podrien conquerir els assistents guiris, si és que cap va tenir l’audàcia d’anar-hi.