literatura
Pedro Oyarbide il·lustra l’edició dels 25 anys de ‘L’ombra del vent’
La novel·la-fenomen de Carlos Ruiz Zafón renaixerà al novembre de manera simultània en una desena de països de la mà de l’artista responsable de les cobertes de ‘Blackwater’.
L’Ateneu va acollir ahir la celebració de l’aniversari amb barra lliure de Sugus i una exposició
De la mateixa manera que Daniel Sempere mai va poder treure’s del cap aquell matí en què el seu pare el va portar per primera vegada a visitar el Cementiri dels Llibres Oblidats, tampoc els 25 milions de lectors de L’ombra del vent oblidaran mai el moment en què Carlos Ruiz Zafón (1964-2020) va irrompre en les seves vides. "Desgranaven els primers dies de l’estiu de 1945 i caminàvem pels carrers d’una Barcelona atrapada sota cel de cendra i un sol de vapor que es vessava sobre la rambla de Santa Mònica en una garlanda de coure líquid", va gravar a foc, negre sobre blanc, un encara desconegut novel·lista barceloní que en aquell temps, la primavera del 2001, havia deixat un lucratiu càrrec de creatiu publicitari per provar fortuna a Hollywood com a guionista.
L’aventura americana, per sort, va sortir regular, però li va permetre donar curs a la seva ambició de fondre tots els gèneres literaris en una novel·la que, com va deixar dit Stephen King, tots els escriptors somien a escriure algun dia. "S’ha convertit en el símbol de la pervivència dels llibres al món; de la pervivència de la memòria i la sensibilitat, i això és una enorme notícia", sintetitza Emili Rosales, director de Grup 62 i, al seu dia, un dels descobridors oficials de L’ombra del vent, novel·la que celebra avui el seu 25è aniversari amb barra lliure de Sugus deliciosament anacrònics –menció especial per als de llimona, favorits de Fermín Romero de Torres–, frases de la novel·la emmarcades –la nostra diu "Barcelona és una ciutat d’ombres i llum, un laberint de secrets" – i una exposició a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès que reuneix més de mig centenar d’edicions internacionals del primer ball de Daniel Sempere, Romero de Torres i el malèfic inspector Fumero. "L’ombra del vent és el fenomen més important que ha vist la llum en llengua espanyola, hem format una gran família per tot el món", celebra Jesús Badenes, director general de la divisió editorial del Grupo Planeta.
Una família que, per cert, continuarà creixent una mica més amb l’edició, el 18 de novembre, d’una luxosa edició il·lustrada "amb pop-ups i desplegables" a càrrec de Pedro Oyarbide, artista responsable de les cobertes i contracobertes del fenomen Blackwater. "Tornarà bojos els lectors", profetitza Rosales. La notícia és doble, ja que el llibre es publicarà de manera simultània a Espanya, Polònia, Suècia, EUA, França, Holanda, la República Txeca, Portugal i tots els països de Llatinoamèrica on Planeta té presència. Un viatge sens dubte al·lucinant per a una novel·la que va néixer discreta, gairebé d’amagatotis després de quedar finalista en el premi Fernando Lara del 2001 i a punt va estar de morir abans de temps. "La volien passar a edició de butxaca aquell mateix mes d’octubre, però l’Antonia va demanar que li donessin la campanya de Nadal, i va ser quan va explotar de veritat", recorda Claudia Calva, de l’agència literària Antonia Kerrigan.
Un quart de segle després, L’ombra del vent es, destaca Rosales, "un clàssic del segle XXI i una escola per als editors". "Ens va ensenyar que un llibre pot ser infinit", apunta el també director editorial de Destino. Abans d’això, com a entusiasta camp de proves, quatre novel·les juvenils de caires gòtics i imbricats enigmes calcutencs. Després, la bogeria. Julià Carax, la novel·la maleïda i el Diable piròman. Les traduccions a més de 40 idiomes, l’impacte internacional gairebé sense precedents i el naixement d’una tetralogia que acabaria sumant més de 100 milions de lectors a tot el món, segons càlculs de Badenes.
Epicentre a Alemanya
Notícies relacionadesA l’Ateneu, just on a la novel·la el Daniel coneix la Clara i "el segle XIX encara no ha rebut notícies de la seva jubilació", l’acumulació d’edicions coreanes, franceses, japoneses, nord-americans, daneses, àrabs, turques i xineses donen bon compte d’un fenomen que, assegura Rosales, no fa més que sumar adeptes –"el 2026 serà dels últims anys que més lectors han tingut els llibres de Zafón", anuncia– i l’epicentre internacional del qual se situa a Alemanya. "El ministre d’Afers Exteriors alemany, Joschka Fisher, va parlar amb tanta passió de la novel·la que l’endemà tots els exemplars estaven esgotats i tots els diaris, que no necessàriament parlaven immediatament de cada llibre espanyol, en van publicar grans ressenyes", recorda des de la pantalla Hans Jürgen Balmes, editor de Fischer Verlage.
Després ja arribaren les tirades astronòmiques, les victòries aclaparadores a Sant Jordi, el joc de miralls d’El joc de l’àngel (2008), El presoner del cel (2011) i El laberint dels esperits (2016), en fi, l’honor de ser l’escriptor espanyol més llegit al món després de Cervantes. També aquesta enigmàtica edició portuguesa d’A sombra do vento firmada per, ai, Julià Carax.
