Un colós del jazz modern

Tot i que el jazz és una música feta en equip, hi ha una estirp de grans solistes que absorbeixen tota l’energia del voltant, la canalitzen i l’expandeixen a través del seu instrument. És la gran tradició individualista d’aquesta música que ell encarnava com pocs. "Soc un solista", va explicar al crític Nate Chinen en una entrevista el 2017. "Em calen tipus que em puguin ajudar".

Sonny Rollins va morir a 95 anys per causes no aclarides, tot i que feia més d’una dècada que estava retirat per problemes respiratoris. La notícia es va saber ahir a la matinada, quan era el centenari del naixement de Miles Davis, amb qui el 1954 va gravar Miles Davis with Sonny Rollins. Aquell disc amb el trompetista incloïa diversos originals del saxofonista, com Doxy, nom amb què va batejar el seu propi segell discogràfic els 2000.

Amb ell marxa l’últim gran referent que quedava viu dels anys centrals de desenvolupament i explosió del jazz modern, els anys entre els 40 i 60 en què es van anar posant les bases del que avui acceptem com els fonaments d’aquest gènere. Després de la mort, el 2024, del saxofonista Benny Golson, va quedar com l’únic supervivent de la icònica fotografia de 1958 a Harlem en què el fotògraf Art Kane va aplegar per a la revista Esquire 58 grans músics de jazz. Per ell va significar posar al costat dels seus ídols Coleman Hawkins i Lester Young.

Nascut al mateix barri de Harlem el 7 de setembre de 1930, Sonny Rollins va ser un practicant obsessiu que ja des que tenia set anys tocava hores i hores a l’habitació de casa amb el saxo alt que li va regalar la mare. "No sé què tocava, però em van haver de cridar per sopar. Estava realment en èxtasi", va explicar a Chinen. Aquesta pràctica solitària i obsessiva va posar les bases dels llargs solos que es regalava en els seus concerts a partir de motius melòdics que esmicolava i reconfigurava sobre la marxa com pocs.

La seva autoexigència el va portar a protagonitzar una de les desaparicions d’escena més mítiques i llegendàries del jazz. Consolidat com un dels grans saxofonistes tenors del moment –havia publicat més de 20 discos –, Sonny Rollins estava, però, insatisfet amb les seves capacitats i es va retirar durant un parell d’anys, en què va estar practicant compulsivament sota el pont de Williamsburg, a Nova York, molt a prop del seu apartament a Manhattan.

Rollins va relatar a The New York Times que l’elecció del pont va ser logística: "No tenia un lloc per practicar". El seu veí era el bateria Frankie Dunlop, la dona d’aquest estava embarassada i Sonny Rollins se sentia "culpable" tocant tan fort. Però a la pràctica s’hi afegeix la seva recerca espiritual, que el va empènyer anys després a pràcticament deixar d’actuar i a passar temporades a l’Índia i el Japó. "Tocar contra el cel millora de debò el teu volum i la teva capacitat pulmonar i m’hi hauria quedat per sempre [...], però no pots ser alhora al cel i a la terra". El seu retorn a l’activitat discogràfica el 1962 va portar per títol The Bridge.

Notícies relacionades

BCN propulsa la funció social i el compromís global de l’arquitectura

Sis exemples d’arquitectura ‘que mola’

Referent ineludible pel seu so i concepció del jazz, Sonny Rollins deixa, a més, un bon nombre de composicions que ja són estàndards del gènere. Entre aquestes, St. Thomas, un enganxós calipso que porta el nom d’una de les illes Verges dels EUA en què va néixer la mare del saxofonista.

Entre els reconeixements que va rebre en vida, destaca la Medalla Nacional de les Arts amb què el va distingir el president Barack Obama, així com tres premis Grammy, inclòs un d’honor per tota la seva carrera. També va ser guardonat amb la Medalla d’Or del Festival de Jazz de Barcelona quan va fer 80 anys.