L’epopeia lorquiana dels Javis genera entusiasme a Canes
‘La bola negra’, presentada ahir a competició, és un fresc imponent i captivador que explica un segle d’homosexualitat a Espanya a través de tres línies temporals.
¿Quina va ser la gènesi de La bola negra, títol amb el qual es coneixen les quatre pàgines que Federico García Lorca va deixar escrites abans de ser assassinat a tall d’inici de la que seria la seva primera obra protagonitzada per un personatge obertament homosexual? ¿I si la resta del manuscrit existís i hagués estat ocult al llarg de nou dècades, esperant el moment de ser publicat? ¿Per què va ser rellevant aquell text, i per què segueix sent-ho?
Són algunes de les preguntes que es fa el segon llargmetratge de Javier Ambrossi iJavier Calvo –els Javis–, que també es titula La bola negra i que ahir va fer la seva entrada en la competició del festival de Canes arrasant i generant entusiasme al seu pas. "Lorca no se’ns ha explicat bé –sentencia Ambrossi per explicar el seu interès pel geni granadí–. No s’ha explicat bé qui era la figura més important de la literatura del nostre país juntament amb Cervantes, ni de quin dolor va sorgir la seva obra".
La pel·lícula és un melodrama èpic de dues hores i mitja que avança alternant tres històries, cada una situada en la seva pròpia línia temporal: la primera, ambientada el 1932, just abans de la Sanjurjada, recrea aquelles quatre pàgines a través d’un personatge envoltat d’homofòbia i masclisme que l’escriptor sens dubte va concebre com un alter ego. La segona, en plena Guerra Civil, és una història d’amor impossible entre un soldat del bàndol nacional i un presoner del bàndol republicà. I la tercera se situa en el present per contemplar un jove que, al rastrejar en la seva genealogia, descobreix la seva connexió tant amb el poeta com amb els amants condemnats.
A través d’aquests relats, La bola negra parla d’un segle d’homosexualitat a Espanya, de la identitat queer com una cosa en constant procés de construcció i reconstrucció, i de la memòria històrica com a necessitat de cara al futur. La pel·lícula, afirma Calvo, es qüestiona "què hem fet [els membres del col·lectiu LGTBIQ+] amb les llibertats aconseguides gràcies a les lluites dels qui van morir i van ser assassinats per permetre que nosaltres estiguem avui aquí. ¿Ens estem responsabilitzant realment del que hem aconseguit? ¿Cap a on anem?".
La bola negra avança permanentment atenta a la seva agenda temàtica i el seu dispositiu narratiu, i per moments deixa entreveure les costures tant d’una cosa com de l’altra. No obstant, alhora és una obra incauta i temerària. Se sap gran però insisteix a ser-ho encara més, i no accepta un no per resposta. No amaga les seves pretensions, sinó que les exhibeix, i es recrea en la recerca de l’emotivitat i la sensualitat.
Ambrossi i Calvo s’entossudeixen que la pel·lícula funcioni a tres nivells: com una successió d’escenes memorables, com tres històries amb entitat pròpia i distintiva i com un tot cohesionat i significatiu.
Ni un pas enrere
Notícies relacionadesDurant la primera part del seu metratge, això sí, sembla acontentar-se amb presentar una col·lecció de vistosos moments individuals –un poble massacrat per error per avions italians, un dinar tensíssim durant el qual Lola Dueñas refusa menjar fabada però es menja la pantalla, una seqüència en què Penélope Cruz canta cuplet i amenaça de quedar-se la pel·lícula per a ella sola–, i corre el perill amb convertir-se en l’equivalent cinematogràfic a un moble rutilant al qual li falten peces i per tant podria esfondrar-se en qualsevol moment.
Però, arribat el moment, els Javis demostren saber molt bé el que estan fent, i se serveixen de la paciència i un maneig expert del ritme per anar responent les preguntes de l’espectador i anar connectant entre si tots els elements del relat per finalment oferir la imatge completa d’un fresc imponent, aclaparador i captivador que, segons Ambrossi, funciona a tall de missatge als intolerants. "No ens faran callar. Alguns esperen que els homosexuals fem un pas enrere, però el cas és que estem en la competició oficial de Canes amb una pel·lícula dirigida per dos cineastes homosexuals i amb tres protagonistes obertament homosexuals, que és de les més grans que es poden fer a Espanya i que apel·la al gran públic. ¿Un pas enrere? No ho crec, carinyo".
