Berzhanskaia enamora

El Liceu va regalar ahir al seu públic un debut d’aquests que segur que faran història. Reemplaçant Adela Zaharia al complex i, per a molts, inabastable rol titular de l’òpera Semiramide de Rossini, els liceistes van quedar impactats per l’impressionant talent de Vasilisa Berzhanskaia, un autèntic portent vocal. Amb només 32 anys ja és un prodigi de la natura quant a l’amplitud vocal, projecció, expressivitat, tècnica i virtuosisme. Té una tessitura immensa, gairebé com per ser objecte d’estudi: es presenta com a mezzosoprano (el paper de Semiramide està escrit per a soprano), havent fins i tot interpretat personatges de soprano lleugera de coloratura com la Reina de la Nit de La flauta màgica mozartiana...

Amb la seva visió de la monarca de Babilònia, els liceistes van poder tornar a evocar aquest Gran Teatre de fa unes dècades convertit en meca de peregrinació internacional del belcantisme gràcies al regnat de Caballé i Gruberova, que, defensores d’aquest repertori, van posar el Liceu al mapa de bel canto romàntic. Amb la seva Semiramide molt assimilada, Vasilisa Berzhanskaia ho va fer tot defensant-la amb una facilitat insolent, aconseguint en els seus moments en solitari atrapar l’espectador amb la seva màgia i transformant els números de conjunt en tota una lliçó de cant. El seu finale primo va resultar inoblidable, aplicant un canto legato de no creure’s després de marcar-se un Bel raggio lusinghier –escena exigent on n’hi hagi– d’absolut impacte. El públic la va ovacionar i és d’esperar que pugui tornar al més aviat possible per ocupar el lloc que es mereix al costat de les dives liceistes del moment com Nadine Sierra, Asmik Grigorian i Lise Davidsen.

Notícies relacionades

Montserrat Martí, soprano: «L’afecte entre Freddie Mercury i la meva mare va ser autèntic»

"Em sembla molt necessari riure’s d’una mateixa"

L’auspiciós debut va comptar amb un experiment que va resultar fantàstic, encomanar el paper d’Arsace, propi de mezzosopranos, a un contratenor. I no podia ser cap altre que Franco Fagioli, que es va mostrar impressionant pel seu domini del bel canto més ornamentat, superant els esculls del passatge amb un fraseig d’expert i amb un control del fiato marca de la casa. Tots dos van trobar en el mestre Paolo Arrivabeni un recolzament constant, controlant amb generositat la Simfònica del Liceu –en gran forma malgrat els escassos assajos, tot i que el conjunt va acusar cansament en les últimes escenes– i un Cor motivat.

De la resta del repartiment van destacar l’Idreno del tenor Maxim Mironov, sobretot si es té en compte l’ingrat d’aquest paper de tessitura impossible i de dificultat extrema en l’aspecte interpretatiu –impecable el seu cant florit d’Ah, Dov’é il Cimento–, així com l’Oroe d’Antonio Di Matteo, de sonor timbre i greus profunds. Mirco Palazzi, com a Assur, es va mostrar sempre en estil, assumint amb rigor un personatge amb incomptables reptes per assumir. Molt encertades les intervencions de Patricia Calvache com a Azema i de Carlos Cosías com a Mitriane, al costat del Fantasma de Nino dibuixat per Marc Pujol.