‘Yo no moriré de amor’ mira a la cara l’Alzheimer

Quan la directora va enviar el projecte al programa de residències de l’Acadèmia de Cine a la recerca d’ajuda per poder desenvolupar-lo, va haver de redactar una carta de motivació. "Es tractava de dir per què era important explicar aquesta història. I vaig explicar que al seu dia jo m’havia sentit molt sola i volia acompanyar d’alguna manera les persones que estan passant per això mateix; mostrar-los les parts menys boniques i ensenyar-los que és totalment normal passar per moments de frustració i fins i tot de ràbia. A mi m’hauria agradat veure una pel·lícula que reflectís això, que em fes entendre que no era una mala persona per sentir el que sentia".

A Yo no moriré de amor, l’existència de la jove Claudia (Júlia Mascort) pateix un tomb quan la seva mare (Sonia Almarcha) comença a mostrar símptomes d’un Alzheimer precoç i ella s’ha de repartir les cures amb un pare inescrutable (Tomás del Estal) i una germana amb la vida muntada en una altra banda (Laura Weissmahr). "Quan vaig començar a escriure el guió a partir de les meves experiències, pensava que seria una cosa traumàtica –apunta Matute–. Però jo guardo molt pocs records d’aquella època, els he esborrat tots. El que recordo són les emocions. Així que vaig anar deixant que entrés la ficció i això va fer que aquesta deixés de ser només la meva història i comencés a ser la història de moltes més persones. Al final, tot i que no el buscava, ha sigut un procés inevitablement terapèutic".

Una pel·lícula "honesta"

Marta Matute insisteix molt que el seu principal propòsit era fer una pel·lícula "honesta" que pogués "mirar a la cara" la malaltia i els que la pateixen. Aquí els personatges no són éssers de llum que surten reforçats de la dura experiència sinó unes persones amb problemes de comunicació que simplement fan el que poden. "Caure en el melodramatisme mai va ser una opció –diu la directora–. Per això la pel·lícula ni tan sols té música. Si ens posàvem en aquest camí d’honestedat, havíem d’anar amb tot. Tot i així, jo penso que ens ha quedat una cosa humana i tendra, però que no maquilla la realitat".

Pel camí, hi ha hagut qui ha cregut que aquesta recerca de l’honestedat podia derivar en una duresa una mica incòmoda. "Arribava a ser una mica frustrant –relata Matute–. Anàvem a un mercat de pel·lícules i hi havia agents de vendes que s’interessaven per la pel·lícula i l’acabaven rebutjant dient que la proposta era formidable però dura. Et cau una mica l’ànima als peus. ¿No la vols perquè és dura? Llavors, ¿quines pel·lícules hem de fer? ¿Només les que acaben bé? ¿Les que no són reals? Per sort, després hem vist que la gent connecta precisament per això, perquè no fuig de la realitat. I venen persones que també estan passant per això i ens diuen: "Gràcies, perquè és tal qual". A aquesta gent no la pots enganyar. Seria com escopir-los a la cara".

Una dissociació

Abans de posar-se a dirigir, Marta Matute ha sigut actriu i ha impartit classes d’actuació. I aquesta experiència es nota en el fenomenal acompliment dels intèrprets, que brillen des de la contenció d’uns personatges incapaços de connectar amb les seves vides, segrestats mentalment per la situació que estan travessant. "En aquests casos, es produeix una dissociació –diu la cineasta–. No pots participar al 100% en cap aspecte de la vida que portes. I tampoc et pots aturar en l’emoció del que estàs passant, perquè, si ho fas, te’n vas a la merda. A mi m’ha costat moltíssim treure’m el tema de la meva mare del cap. Jo recordo estar en tot l’enrenou i no poder desconnectar mai. Tot et parla de la teva situació. Estàs amb amics i, si veus que un porta un tàper amb menjar fet, ja penses: ‘La meva mare no em fa un tàper’. Coses així tota l’estona. No te’n pots deslliurar".

Notícies relacionades

Arriba a Espanya ‘The Lady’, la sèrie sobre Sarah Ferguson

Manuel Vilas: "He mirat de donar una mica de glamur a la relació amorosa de dos escriptors"

Al capdavant del repartiment hi ha Júlia Mascort, una jove actriu barcelonina que debuta en el llargmetratge amb una interpretació de les que causen impacte després d’haver arribat a la pel·lícula a través d’un càsting obert. "En les proves jo estava oberta a deixar-me sorprendre –explica la directora–. Llavors va aparèixer aquesta rossa mig nòrdica i em va donar una cosa diferent de la Claudia que jo havia escrit. I vaig pensar: ‘Aquesta és una versió millorada que agafarà la pel·li i la portarà d’una banda que crec que m’interessarà molt’. I no em vaig equivocar". Al costat seu, Mascort somriu agraïda i confessa que quan va acudir al càsting tenia poques esperances d’aconseguir el paper. "Però vaig anar allà amb tot, perquè sabia que el projecte era molt potent –afegeix–. Després, en el rodatge, al ser una història real, i a sobre de la Marta, sí que vaig sentir una mica de pressió, perquè volia estar a l’altura. Em preguntava molt: ‘¿Per què jo?’ . Però com que en la resta de les decisions veia que ella demostrava molt criteri, em tranquil·litzava dient-me a mi mateixa: ‘No et preocupis, que no s’ha equivocat’".

El pas triomfal pel Festival de Màlaga ha situat ja a la pel·lícula, a la directora i a la protagonista en posicions destacades en la carrera dels premis Goya 2027, una cosa que elles prefereixen prendre amb cautela. "Els premis de Màlaga m’han donat una pau que portava molts mesos sense tenir –diu Matute–, perquè són la confirmació que la pel·lícula s’està entenent. I és veritat que de cara als Goya es posiciona la pel·li superguai, però jo prefereixo no pensar en això. Estic superagraïda per la recepció que hem tingut fins ara i si després em nominen, fantàstic, però de moment seguim endavant amb la vida i a pencar".