La caixa de ressonància
De Bob Dylan a Bad Bunny: ¿què és ser un gran compositor?
La llista de 30 millors autors de cançons nord-americanes vius de ‘The New York Times’ posa en valor als creadors que han marcat punts d’inflexió cultural i que han dit coses que ningú ha dit abans, o no d’aquesta manera, la qual cosa és oportú en un moment en què ronda l’impacte de la poc arriscada IA
Encara ressona la idea que una bona cançó és aquella que continua atrapant-te si te la toquen amb el simple acompanyament d’una guitarra. Potser ha servit per a un cicle històric de la música popular, però fa temps que està desfasada: moltes composicions rellevants actuals s’assenten en altres factors relatius a la sonoritat i la tímbrica, a la tasca de producció, amb fonts maquinals que produeixen textures, ritmes i climes que abans no existien.
Queda reflectit en aquesta llista dels 30 millors autors nord-americans vius publicada per ‘The New York Times’, confeccionada amb els vots de 250 especialistes. Per no ficar-se a més jardins dels indispensables, han renunciat a jerarquitzar-la i els 30 apareixen col·locats al mateix nivell. La llista ofereix una foto molt àmplia en què se citen sanament compositors que semblen procedir de civilitzacions diferents.
Com apunta Jon Caramanica en el posterior pòdcast en què els sis crítics del diari comenten la jugada, venim d’una tradició, lligada sobretot al ‘singer-songwriter’ del rock, en la qual el compositor és el geni autosuficient que exorcitza els seus dimonis amb la guitarra o el piano en peces que ell mateix interpreta. Una manera de fer que es veu reflectit en figures com Bob Dylan, Bruce Springsteen o Lucinda Williams.
El cantant Bruce Springsteen durant el seu concert a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona el 2023 /
Sí que trobo a faltar uns quants clàssics (Tom Waits, Donald Fagen o Randy Newman), però és obvi que 30 places són poques i que calia ampliar el focus per incloure perfils com els ‘hit makers’ per a altres veus (Valerie Simpson, Diane Warren), els compositors-productors, perquè avui els dos rols es fonen (The-Dream, Outkast) i els creadors de la cultura hip-hop, com Jay-Z, Kendrick Lamar o Young Thug.
Pot semblar que la llista barreja peres amb pomes, però no fa més que naturalitzar el reconeixement a l’autor de cançons que marquin punts d’inflexió cultural, que diguin coses que ningú va dir abans, o que les diguin d’una manera inèdita , i més enllà de les eines i el mètode utilitzat. Resulta oportuna ara que ronda l’impacte de la IA, on la invenció pura, l’imprevist, sembla impracticable, ja que els models entrenats no van més enllà de la manipulació del que algú va crear abans. I no és menor el detall que, amb ella, ‘The New York Times’ deixa anar una capacitat de posar en tensió els seus lectors, que, com ja s’ha vist, preferirien veure allà Billy Joel, immolat, abans que Bad Bunny o el batxiller Romeo Santos. Hi ha tasques ingrates que algú ha de fer.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
