Sílvia Pérez Cruz: «Sempre he fugit dels actes polítics, però vaig cantar en la cimera progressista perquè la pau va per davant de tot»

Al final, m’agrada que hagi sigut així. Havia de sortir abans, però la fàbrica de vinils anava lenta i perquè sortís en tots els formats alhora em van donar la data del 8 de maig. En aquest moment de la meva vida, em sembla bé. I si vas anar al concert, entendràs més el disc.

Dona molta importància al vinil. Podria haver llançat el disc primer en ‘streaming’ i en CD, sense esperar.

Estem en un moment en què hi ha unes estratègies i unes contraestratègies, i la discogràfica em va dir que preferien que sortís tot junt i jo vaig pensar que, si fer-ho així, els motivava més, doncs endavant. El vinil, que és doble, és el format més fidedigne al projecte, el que representa més la recerca de dos mons d’‘Oral_abisal’. En el CD, l’ordre de les cançons està pensat en el ritme i la paciència que tenim ara com a oients, i el vinil, que és doble, ofereix el ritual concret: en un està ‘Oral’ i en l’altre, ‘Abisal’.

Parla de dos mons, dos viatges... ¿Pot explicar-nos-ho?

Després de ‘Toda la vida, un día’ (2023), que representava totes les edats de la vida fins al renaixement, en un trajecte circular, aquest disc proposa cercles petits, l’anar i tornar constant de la vida: buscar el que no coneixes i tornar a casa, una vegada i una altra. El cant de taverna, col·lectiu, i després el més introspectiu i oníric. ‘Oral’ és més ric, és molt de guitarra, i ‘Abisal’ és més direccional, de trance, amb menys acords, i ocupa més espai. ‘Oral’ és pròxim i càlid, i a ‘Abisal’ entres en una altra dimensió: tot són mars, i no els romàntics, sinó les seves parts més fosques, secretes, amb criatures amagades. ‘Oral’ entra per les cordes i a ‘Abisal’ hi ha les trompes, que m’apassionen.

Uns instruments que ofereixen textures molt singulars i que a l’escenari tenen un aspecte sensacional.

¡Són preciosos! Sempre m’han apassionat. A ‘11 de novembre’ (2012), ja n’hi havia. Llavors, al disc hi ha la fusta i el metall, treballant amb músics que venen de la clàssica, del Liceu, sense partitures, i que no tinguin por d’equivocar-se. Aquí, l’error serà benvingut. Fes una cosa que mai hagis fet, intenta-ho. Al món clàssic hi ha molt càstig a l’error i això crea molta tensió. Al nostre escenari et pots equivocar, no passa res. Fas coses noves, et relaxes i llavors t’equivoques menys.

Parlava de mars que no són romàntics, sinó misteriosos i potser una mica amenaçadors. ¿Hi ha allà un reflex de l’estat del món, del planeta?

Una de les cançons, ‘Mar muerto’, parla de la gent que creua el mar i arrisca la seva vida. Si em preguntes per com està el món... És tan terrible el que passa que només puc confiar a cuidar el petit. Amb responsabilitat: una persona, una planta, un col·lectiu... Cadascú té la seva força. Jo sé que la meva responsabilitat està a allunyar-me del meu ‘gall negre’ i cuidar el que em toca. Si me’n vaig d’allà, em perdo.

El mes passat va cantar en l’acte a Barcelona de la Mobilització Progressista Global, davant el president Pedro Sánchez i líders com Lula, Claudia Sheinbaum i Gustavo Petro. ¿Com es va sentir?

Mai he cantat en actes polítics, perquè la meva lluita ha sigut des de l’escenari. Celebro les diferències de cadascú, voto per la bellesa col·lectiva, si a algú no li va bé, l’ajudaré, i ell a mi, i això és molt profund per a mi, és treballar el ritual col·lectiu. Hi ha gent que és més militant que jo: Maria Gadú o Liliana Herrero. Però em van convidar a aquest acte i vaig pensar que havia d’anar a un lloc on es parla de pau. Vaig cantar ‘Gallo rojo, gallo negro’. Hi havia d’anar.

¿No va pensar en els perills de ficar-se al jardí polític?

Potser abans em podria haver fet dubtar, però ara... No tinc vincles amb cap partit. Només vaig pensar: «Hi he d’anar». Sempre he fugit dels actes polítics, perquè la meva lluita, on millor puc definir-la, és a partir de la meva música, però vaig cantar en la cimera progressista perquè la pau és una cosa importantíssima, que va per davant de tot.

Al disc hi ha aquesta cridanera ‘Chundwa’, una paraula en l’idioma afuaco, de Colòmbia. ¿Qui ho recita?

Significa ‘neu’. És un indígena que em va regalar els seus sabers més profunds. Em va començar a parlar del cicle de l’aigua, i jo precisament estava pensant en això, als estats de l’aigua, i em faltava la neu. Ell va venir i em va portar un poema que parla de la neu, i li vaig demanar si podia recitar-lo. És molt profund, gairebé em fa vergonya parlar-ne. Ell em va parlar d’uns silencis, que als pobles els protegeixen, perquè el que no es diu no es pot robar, i va ser preciós. És una cançó que necessitava.

La pista brasilera no podia faltar: ‘É triste viver sem seu amor’ connecta amb la bossa nova.

La vaig fer pensant absolutament en João Gilberto i Caetano Veloso, a Rio de Janeiro, sense més voluntat que sonés a això. Parla d’amor d’una manera bonica, i crec que és la melodia que més m’agrada. També hi ha ‘Geland’, amb Jota.Pê, una veu meravellosa de São Paulo. Mai he sentit un timbre com el seu.

És l’únic duet, ara que es porten tant els discos plens de ‘featurings’.

Jorge Drexler m’havia dit que volia ser-hi, però estava ficat en el seu disc. Em va dir que sí dues vegades, però va ser impossible, no tenia ni un matí lliure. També havia de participar en l’àlbum Lia Kali, però no va poder ser perquè tenia viatges. Fa molt que la conec i sempre hi he cregut molt. Canta des d’un lloc amb molta veritat; amb dolor, però molt de veritat.

Cantó fa poc a l’Olympia, de París, on va commemorar el 30è aniversari de la seva trajectòria als escenaris. ¿En quin moment va començar la seva carrera?

Jo crec que als 4 anys ja sortia a cantar, però vaig recordar el que Serrat em va dir una vegada. Parlàvem de quan comença una carrera, i ell em va dir: «quan et paguen». Amb el meu pare cantava de tant en tant a La Bella Lola, a Calella, on venia gent de Barcelona. Allà és on el meu pare era més feliç. Jo no el veia mai i crec que vaig aprendre a emocionar cantant per fer-lo plorar a ell, com dient-li «ei, que soc aquí». Als 13 anys va ser quan vaig venir a Barcelona amb ell, a actuar en un local que no aconsegueixo recordar, i des d’aleshores ja no he parat a fer concerts. Vaig cantar quatre cançons, ‘Alfonsina y el mar’, ‘Veinte años’ i dues havaneres anònimes cantades per dones, perquè el meu pare recuperava cançons, i em van pagar 25.000 pessetes.

Ara, la seva filla Lola surt a l’escenari amb vostè.

És meravellós. Té 18 anys i, jo 43, i penso, uau, que bonic. Ella és molt artista i disfruta de venir amb mi, però jo vull que faci el que vulgui.

Notícies relacionades

Mariana Enriquez, investigadora del paranormal a la Costa Brava: "L'Hotel Panorama és un lloc horrible, té com mal rotllo"

Patti Smith i la contracultura amb el Vaticà, i els EUA fent ‘crowfunding’: obre la Biennal veneciana del món al revés

¿Va anar a veure Rosalía al Palau Sant Jordi?

El penúltim dia, divendres. Em va agradar molt, és brutal com canta. El disc també m’agrada molt. El format tan gran, amb les pantalles, és d’un altre món, però hi vaig veure la voluntat d’estar en un teatre, tot i que fos gegant. L’emoció és difícil que arribi en llocs tan grans, però en la cançó italiana, per exemple (‘Mio Cristo piange diamanti’), ho va fer d’una manera espectacular. I cantar i ballar alhora és una cosa molt difícil de fer. El que em pregunto és si estem acostumant el cervell a coses impossibles, i com acabarà rebent la imperfecció de la veritat. Crec que això potser acaba fent la volta.