ENTREVISTA | Máximo Pradera, escriptor: «He tingut càncer perquè cap metge em va fer mai la pregunta clau: ¿què menges?»

A principis del 2019, a l’escriptor i presentador Máximo Pradera (Madrid, 1958) li van diagnosticar un càncer de pròstata agressiu i avançat. Llavors van començar per a ell dos durs anys de tractament que va afrontar amb una doble vocació: curar-se de la malaltia i investigar com funciona. Ara publica ‘El cáncer y la madre que lo parió’ (Navona), on relata amb humor i cruesa l’experiència que va viure i explica, amb dades i consells pràctics d’alimentació i vida sana, com es pot prevenir el tumor.

¿El títol porta missatge?

Sí, doble. Fa al·lusió que el càncer és molt fotut perquè continuem sense entendre’l i el tractem amb tècniques medievals: l’enverinem amb químio, l’abrasem amb ràdio, l’amputem amb cirurgia… També al·ludeix a la seva puta mare. No tots els tumors responen a causes ambientals, però cada vegada hi ha més casos que sí. La mare que va parir el càncer és la inflamació, que està relacionada amb com de malament que mengem i amb la vida tan estressant que portem.

¿Això ho sabia el dia que li van diagnosticar un tumor?

Jo no sabia res del càncer, però avui tinc clar que l’he patit perquè cap metge em va fer mai la pregunta clau: ¿què menges? Tampoc em van mirar mai els nivells de cortisol o glucosa, que són fonamentals per acabar desenvolupant un càncer. Part del meu tumor es va deure a l’obsolescència programada, perquè el sistema immunitari es debilita amb l’edat, però avui sé que si hagués tingut altres hàbits alimentaris i de vida podria haver-me deslliurat del càncer. El meu tumor es va deure a la desinformació.

¿Per això es va posar a investigar quan va rebre el diagnòstic?

Confio en els metges, però també s’equivoquen i amb mi no han estat a l’altura per no haver-me fet a temps les preguntes clau. La culpa no és d’ells, sinó dels protocols mèdics, que van als símptomes de les malalties però no a les causes. Per això vaig decidir investigar i agafar el timó del meu tractament.

¿Què va descobrir?

Moltes coses, ara soc gairebé expert en bioquímica. Per exemple, ara sé que el cortisol és una hormona antiinflamatòria, però si es manté en l’organisme de manera crònica produeix l’efecte contrari i torna boges les cèl·lules, que acaben fent-se cancerígenes per sobreviure. I els dona per créixer sense parar, es creuen immortals, s’expandeixen pel cos i mengen de manera molt poc eficient. Si es fixa, el càncer funciona com el capitalisme salvatge de Trump.

Curiosa comparació.

Recordo una conversa molt interessant que vaig tenir amb Joaquín Almunia en un viatge que va organitzar el meu pare a Egipte amb amics seus del PSOE. Em deia: el problema no és que els empresaris vulguin guanyar diners, sinó que volen guanyar el màxim possible, per això fa falta un estat fort que els posi límits, perquè no tenen final. El capitalisme salvatge de Trump simbolitza el càncer a la perfecció. S’alimenta d’escombraries, malgasta energia, vol fer metàstasi pel món i colonitzar Groenlàndia, i el crèiem mort però ha ressuscitat. I vol fer gran Amèrica a costa de no col·laborar amb els altres, com el càncer, a qui li importa un rave carregar-se l’organisme mentre continuï creixent.

¿Com va viure que li diguessin: tens càncer?

Hi va haver diversos moments terrorífics. El primer em va ajudar a suportar-ho l’uròleg, que em va calmar i em va manar fer una ressonància magnètica, però el resultat va ser concloent: càncer segur. La bona notícia era que no semblava haver-hi metàstasi, però el meu oncòleg no es fiava i em va manar fer una altra prova per confirmar-ho. No em vaig atrevir a obrir el sobre fins a donar-l’hi al metge. Els oncòlegs són com filòsofs o mestres de kung-fu, donen molta serenitat, però el meu va torçar el gest quan va obrir el sobre.

¿Què va passar?

Van ser cinc segons de pànic, però al final va doblegar el paper, va somriure i va dir: sembla que està tot bé. El gest no va ser sadisme per la seva banda, sinó contrarietat al comprovar que estava equivocat, perquè ell hauria apostat que tenia metàstasi. També va ser dur quan em van explicar les 30 sessions de ràdio que havia de fer i la teràpia de bloqueig hormonal a què m’havia de sotmetre: dos anys sense testosterona, una hormona que no només serveix per cardar, és fonamental per estar bé. Van ser dos anys sentint-me en el cos d’un altre, com si anés amb roba estreta i sabates petites.

A part de l’impacte físic, ¿com l’ha afectat la malaltia emocionalment?

Sempre he dividit els éssers humans en dos grans grups: els agraïts i els creditors. Hi ha qui pensa que la vida li ha donat més del que esperava i qui sent que la vida li deu coses, sempre amb una ànsia permanent. Jo era un maleït creditor, creia que mereixia més del que tenia, i això em causava estrès. El tumor m’ha convertit en una persona agraïda.

¿Està agraït al càncer?

No diria tant, perquè és molt dur i passes molta por, però reconec que m’ha fet veure coses que abans no veia. Quan et donen el diagnòstic, al principi et preguntes: ¿per què a mi, Senyor, si he sigut bo? Després vas a radioteràpia, veus nens sotmesos a les mateixes sessions que tu, i et dius: no et queixis, cabró. El càncer m’ha ensenyat que podia canviar la meva manera de pensar, una cosa que jo creia impossible.

¿A què es refereix?

Jo creia que els meus pensaments eren immutables i resulta que depenen de factors com el teu estat anímic, el teu nivell hormonal, el cortisol… El més difícil és aprendre a qüestionar-te els teus propis pensaments. És un exercici d’humilitat de l’hòstia. És revelador quan t’adones que tu no ets aquests pensaments. La meditació i el ioga, que ara practico diàriament, ajuden a veure-ho.

¿Quin efecte tenen?

N’hi ha prou amb uns minuts de respiració lenta en la postura de viparita karani per veure com la cascada de pensaments cau sobre tu, fins que agafes una mica de distància i dius al teu cervell: vinga, a veure quin és el següent pensament que em portes. Allà el cervell diu: hòstia, això no m’ho han fet mai. I a partir d’aquest curtcircuit, de sobte t’adones que tu no ets aquests pensaments, sinó el ser que els veu passar per davant. Això dona molta pau i treu molta ansietat.

¿Quins altres hàbits ha canviat?

He modificat la meva dieta, ara només menjo una vegada al dia i practico el dejuni intermitent, que és una cosa que no val per a tothom, però a mi em va bé. Sense el càncer, avui continuaria menjant la merda d’abans i segurament acabaria tenint diabetis o un ictus. Vaig arribar a pesar 103 quilos, però pensava que l’obesitat era un problema estètic, no de salut. Ja no opino així. És impossible enfrontar-te al càncer si no canvies la teva manera de pensar.

Hi ha qui veu la mort rondant-lo i es torna creient. ¿Ha sigut el seu cas?

A mi el càncer m’ha tornat estoic, que és una filosofia que diu que només ets responsable del que depèn de tu, però no del que no està a la teva mà, perquè a part de fals pensar això és una font d’estrès. Jo abans creia que podia controlar-ho tot, ara sé que no. I he passat del grup dels creditors al dels agraïts. No soc gens supersticiós, però de vegades un no pot evitar caure en el pensament màgic. Resulta que vaig néixer a la clínica San Francisco de Asís de Madrid, i el primer oncòleg que em va tractar em va veure en aquest mateix hospital. Això em va donar bon rotllo, va ser com dir: el sant que em va veure néixer, ara em prolongarà la vida.

¿Què li diria al Máximo d’abans del càncer?

El Máximo d’abans era incapaç de qüestionar els seus propis pensaments. N’hi havia prou que fossin meus perquè m’agradessin, i això és un error. Assumir que no tots els teus pensaments són vàlids i que tu no ets aquests pensaments suposa una gran cura d’humilitat. El gran aprenentatge que et dona una experiència com un càncer es resumeix en un pensament estoic: no condicionis la teva felicitat als resultats ni a res que estigui fora de l’abast de la teva mà. A aquell Máximo també li diria: compte, que la sanitat està mal plantejada. Perquè a mi m’haurien d’haver advertit que el menjar porqueria i el sucre produeixen inflamació crònica que no es veu a simple vista, però pot acabar desembocant en una diabetis o un càncer.

¿Aquesta experiència ha afectat la seva manera de relacionar-se amb el món? ¿Ja no és tant polemista com abans?

Tinc dues facetes: m’agrada tocar els ous, sobretot als idiotes, i també ajudar la gent. Ara em dedico més a això últim. De fet, aquest llibre és un intent de fer pels altres el que ningú va fer per mi, que és explicar de què va el càncer i com es pot prevenir. Abans em passava tot el dia discutint amb tuitaires, però vaig descobrir que en realitat estava discutint amb mi mateix. Ara dedico menys temps a polaritzar, és una pèrdua de temps. Sobretot des que Elon Musk és l’amo de Twitter. Diuen que si no estàs pagant per alguna cosa, el producte ets tu. Doncs jo no penso generar-li contingut gratis a Elon Musk. De vegades, quan estic que rebento, explico alguna cosa, com vaig fer en la cerimònia dels Goya, que em va resultar molt avorrida. Vaig fer un tuit, però abans n’hauria fet 10.

¿I ara quin és el seu pla?

Continuar fent el que em deixin. Per exemple, ara col·laboraré amb Memòria Democràtica pel 50è aniversari de la mort de Franco per reivindicar les cançons protesta dels 70, que és una cosa que a Espanya no es valora prou malgrat ser un dels països amb més i millors cançons protesta del món. M’agradaria col·laborar en política, però no em deixen.

¿En política?

Sí, com a consultor. Ja ho vaig fer en tres ocasions. La primera va ser amb Zapatero el 2004. Feia molt temps que no votava el PSOE i me’n vaig anar a veure Zapatero i li vaig dir: aquestes són les coses que necessitem sentir els d’esquerres. Va prendre nota i va guanyar les eleccions amb un lema que li vaig portar jo, allò de «Per una Espanya millor». En aquella ocasió no vaig cobrar, ho vaig fer per patriotisme. Després vaig col·laborar amb Elena Valenciano i Rubalcaba, aquella vegada cobrant. Els vaig fer algunes propostes per a la campanya del 2011, però no em van fer cas i van perdre. La tercera vegada va ser amb Irene Lozano, que era la part més d’esquerres d’UPyD. El partit tenia idees molt maques abans que Rosa Díez es tornés boja. La Irene i jo vam escriure un llibre junts i vaig proposar que ella portés el partit, però la Rosa preferia enfonsar-lo abans que cedir-lo.

Notícies relacionades

Peralada celebra 40 anys amb l’òpera "Estètica i massacre" de Carles Prat

Patti Smith, la irredempta poeta del punk, Premi Princesa d’Astúries de les Arts 2026

¿I ara on s’oferiria?

He intentat col·laborar amb Yolanda Díaz, però no es deixa. És una molt bona ministra de Treball, però és una lideressa lamentable, no sap el que ha de dir. Jo crec que acabarà al PSOE.