Fotògraf de concerts, una feina ingrata

Passats els concerts de Rosalía, la discussió sobre el dret a la informació (gràfica) i el zel protector sobre una carrera musical es va apagant. Quan topem de nou amb episodis semblants (que serà aviat, a càrrec d’altres artistes), tornarem a assenyalar-los, els que fa anys que ho fem, com en aquest diari, mentre passin a un altre assumpte les tertúlies de ràdio i televisió. "No Rosalía, no news". Això és així, però abans que la conversa s’esvaeixi del tot, unes precisions.

Aquests dies s’ha pintat, fins i tot en mitjans públics, els fotoperiodistes de concerts com una tribu de trapelles que miren d’entrar de franc als concerts i de situar-se en llocs "de privilegi". Fa vergonya, per començar, que s’ignori que, als fotògrafs, en els concerts en què la seva presència és acceptada, se’ls permet accedir a dues o tres cançons, després de les quals són convidats a esfumar-se a tota velocitat, de vegades fins i tot a empentes, no fos cas que la seva presència molestés l’artista o el públic.

El seu "privilegi", quan n’hi ha, consisteix a poder-se situar durant cinc, sis o vuit tensos minuts en un lloc en què figura que poden mirar de fer la seva feina. De vegades, ni això: poden descobrir que no se’ls col·loca a la fossa, a peu d’escenari, sinó a la taula de so, a 40 metres, o a la quinta forca (vegeu Katy Perry). Les cançons solen ser les primeres de la nit, però no sempre. Fa dos anys, Rammstein va triar les últimes (i els fotògrafs es van haver d’esperar hora i mitja fora de l’Estadi). D’altra banda, en concerts com el de Rosalía, repeteix-ho, encara que hagis pagat l’entrada està prohibit entrar-hi una càmera professional.

Notícies relacionades

Deu llibres i còmics que són o seran sèries

Adeu a la dama del cine francès

Ser fotògraf de concerts és una feina tan exigent (que comporta una tècnica i un art molt específics) com ingrata i estressant. "La sensació avui és que no fas més que molestar", m’explica el mestre Ferran Sendra. Sí, molestar l’artista, l’organització, el públic. I, a sobre, n’hi ha que et tracten de paràsit.

La falta de reconeixement no és tan nova: fa anys vaig jugar a ser fotògraf durant una tarda en un festival de rock (Reading 92: guardo una bona col·lecció de fotos mogudes d’L7 i Henry Rollins) i em va horroritzar com tractaven el gremi a les fosses. Ordres marcials, llargues esperes. "Mai més", em vaig dir. Doncs sí, la pròxima vegada que toqui remenar el debat en les tertúlies (¿quan torni a actuar Rosalía?), una mica més de coneixement i de respecte, sisplau.