La conquesta d’Anduaga i Yende

A fortunadament el Liceu continua sent un teatre de veus. D’acord, ara com ara també és un lloc de trobada d’estètiques teatrals i fins i tot de propostes performàtiques, però l’essència del que va ser vaixell insigne de la lírica espanyola al segle XX continua estant incòlume. I el secret residia llavors, com avui, en la qualitat de les veus que passaven pel seu escenari, moltes amb vincles estrets amb els liceistes a les quals s’esperava amb passió.

Avui aquest diàleg entre artistes i públic torna a brillar amb noms com els de Nadine Sierra, Asmik Grigorian o Lise Davidsen, per anomenar només tres de les grans estrelles de l’actual firmament operístic que al Liceu es prodiguen. S’hi uneix un nom que ja s’ha fet un lloc d’honor al cor liceista, el del jove tenor basc Xabier Anduaga, protagonista de nits inoblidables i que, al Gran Teatre, va debutar el seu avui aclamat Alfredo de La Traviata. Ben aviat, a principis de maig, regalarà als barcelonins un altre esperat debut, el seu primer Werther, personatge emblemàtic per a qualsevol cantant de la seva corda.

Ahir va tornar a triomfar en una gala lírica al costat de la soprano Pretty Yende, una mica deslluïda com a gala al no comptar amb orquestra, tot i que sí que es va poder disfrutar d’una impecable Vanessa García Diepa al piano: la intèrpret grancanària va tornar a demostrar el seu absolut domini del repertori i el seu coneixement de les veus, respirant amb elles, i lluint-se en les peces per a piano sol, com la Méditation de Thaïs de Massenet i l’Intermezzo de Manon Lescaut de Puccini.

Do de pit

Anduaga i Yende, grans del bel canto romàntic i en plena ampliació del repertori, van començar la vetllada amb Donizetti. Ella va escalfar l’ambient amb Quel guardo il cavaliere Don Pasquale amb tots els seus refilets, ornaments i sobreaguts i ell ni més ni menys que amb els nou do de pit d’Ah! Mes amis de La fille du régiment, que van provocar les primeres ovacions de la tarda davant de tant talent, projecció vocal i control del fiato. En el duo Una parola, o Adina de L’elisir d’amore, Pretty Yende i Xabier Anduaga van jugar en terreny conegut, fascinant sobretot amb la frescor de les seves veus, més que per la dicció italiana, la perla negra entre tanta virtut.

La Juliette de la sud-africana es va imposar per línia i domini de les agilitats a Je veux vivre, mentre el tenor aportava dramatisme en l’escena final de Lucia di Lammermoor, amb un cant melancòlic que arribava a l’ànima. Tots dos van tornar a la comèdia donizettiana amb Quoi! Vous m’aimez?... de La fille amb tots dos a la seva salsa, amb un cant fàcil i natural, i ella especialment còmoda com a Marie.

En la segona part el belcantisme va deixar pas a Giuseppe Verdi, de la Traviata del qual es van interpretar l’ària del tenor De’ Miei bollenti spiriti i el duo Parigi, o cara trufats per un bonic i gairebé ballat Meine Lippen, sie küssen so hei de l’opereta Giuditta de Franz Lehár amb una Pretty Yende exultant.

Anduaga va insistir en Verdi amb la popular La donna è mobile de Rigoletto cantada en plenitud de facultats, mentre que Pretty Yende s’atrinxerava a l’opereta, aquesta vegada amb Klänge der Heimat, les csárdás de Die Fledermaus de Johann Strauss.

Per tancar el programa, Verdi i el duo d’amor È il sol dell’anima de Rigoletto, amb uns Pretty Yende i Xabier Anduaga ovacionats (el tenor deu el seu Duca al Liceu) abans del generós capítol de propines que va incloure sarsuela, musical i cançons populars.

‘Gala lírica’

Notícies relacionades

Deu llibres i còmics que són o seran sèries

Fotògraf de concerts, una feina ingrata

Gran Teatre del Liceu

19/4/2026