"La tecnologia ens ha aïllat i això es veu en la política"

Dirigida pel madrileny Miguel Ángel Jiménez (Una ventana al mar) i rodada entre Corfú i Atenes, El anfitrión és una barreja de tragèdia grega i thriller mediterrani que transcorre l’estiu de 1975 i està protagonitzada per un empresari ultraric molt semblant a Aristotelis Onassis que organitza a la seva illa privada una festa de 25è aniversari per a la seva filla (i única hereva després de la mort en accident aeri del fill que estava cridat a continuar el llegat del magnat). Entre els assistents a la festa hi ha cares conegudes del cine espanyol com Emma Suárez i els catalans Carlos Cuevas i Francesc Garrido, però és Willem Dafoe, encarnant el personatge principal amb la seva habitual combinació de carisma i amenaça, el que domina la funció de principi a final.

"Quan el productor, amb qui ja havia treballat abans, em va parlar de la novel·la en què es basa la pel·lícula, al principi jo no veia clar que hi hagués un lloc per a mi en aquesta història –relata l’actor–. Més endavant, em va presentar el treball de Miguel Ángel Jiménez, que em va agradar molt, així que vam tenir una trobada. A poc a poc, les peces van anar encaixant i vaig començar a pensar que aquest podia ser un repte interessant, així que vaig decidir acceptar". A hores d’ara de la seva carrera, per a Dafoe la curiositat està sempre al davant dels diners a l’hora de triar un projecte. "Hi ha d’haver alguna cosa que desperti el meu interès, una cosa que vegi que puc aprendre. O una cosa que m’emocioni profundament i em faci reaccionar com un nen petit i cridar ‘¡ho vull!’. També hi ha altres factors, per descomptat, però aquests són els més importants. Jo puc viure amb el resultat del meu treball sempre que sàpiga que les meves intencions al decidir fer una pel·lícula eren pures i honestes".

Interpretar un multimilionari propietari d’una illa grega ha sigut per a l’actor una experiència d’allò més exòtica, perquè, assegura, en la seva vida ha tingut molt poc contacte amb aquesta mena de persones. "No em sento còmode en aquest entorn perquè no forma part de la meva cultura", assenyala. Una de les idees que hi ha subjacent a El anfitrión és que l’excés de poder i de diners comporta una gran solitud, una tesi que Dafoe subscriu amb certa cautela. "Odio generalitzar i posar tota la gent rica i poderosa al mateix sac, però ¿què puc dir? Els diners tot ho empastifen i és clar que deuen estar sols si només els mou això. Hi ha una mena de persones obsessionades amb el poder i el control que acaben matant allò que estimen. El protagonista de la pel·lícula, Markos, n’és un exemple perfecte".

"Tot trontolla"

Notícies relacionades

Déu al Bernabéu, el "conejo malo" al Metropolitano: Madrid es prepara per a la coincidència dels dos grans esdeveniments de l’any el 6 de juny

Rosalía publica ‘Lux (Complete Works)’ en format digital amb una versió inèdita

Dafoe es resisteix, en qualsevol cas, a extreure lectures polítiques del film. Quan li suggereixen que aquesta mena de gent que, com Markos, creu que tot en aquesta vida té un preu i que es pot comprar és la mateixa gent que avui governa el món, es limita a exclamar: "¡Hi estic d’acord! Podem passar a una altra pregunta". Molt més loquaç es mostra, en canvi, a l’hora de parlar dels canvis que experimenta la indústria audiovisual –"tot trontolla", sentencia– i de defensar el poder de les sales de cine a l’hora de donar un sentit de comunitat a la vida de les persones.

"L’experiència de veure cine a les sales va morint –afirma–. Hi ha una generació que ja no s’ha criat veient pel·lícules perquè ha sigut dirigida cap a formats més breus, com TikTok i coses per l’estil. Les tecnologies i les noves formes aparentment més eficients de viure que ens havien d’atorgar llibertat ens han atrapat, ens han aïllat i ens han alienat. Davant això, una cosa que ens pot tornar a ajuntar és viure experiències col·lectives, i això pot passar al teatre, en les arts escèniques i també al cine. Estar en una sala fosca amb un grup d’estranys veient una pantalla il·luminada i sentir plorar la gent o riure amb ells és una experiència molt visceral que crea vincles i empatia i ens ajuda a saber on som i cap on anem. Això és una cosa que desapareix, però és important que la recuperem, perquè aquesta tendència a l’aïllament comença a tenir un reflex en la política".