Enrique Bunbury: "Va arribar un moment en què preferia bars de vellets que antres de rock"

No, el que sí que és una professió de risc és haver d’explicar els discos. Hi ha vegades que no és gens fàcil donar una narrativa a una cosa que ha sortit d’una manera espontània i intuïtiva.

Sorprèn que un artista amb tantes inquietuds insisteixi en el folklore llatinoamericà, el mateix camí després del seu disc anterior.

Diguem que enfrontar-me a aquest disc era voler no abandonar un territori que havia començat a explorar amb el disc anterior, aprofundir una mica més, seguir en aquest cicle abans d’abandonar-lo i passar a una altra cosa. Havíem tingut una experiència fantàstica a l’estudi, al Desert dels Lleons, a Mèxic, amb un equip humà meravellós de músics i tècnics, i vaig voler fer un altre disc amb ells.

¿D’on ve aquesta inquietud?

Sempre, bé, no sempre, però des de ben aviat en la meva carrera solista hi ha hagut pinzellades de música influïdes pel folklore llatinoamericà i hispà. Però musicalment crec que en aquests dos discos és quan he aprofundit de manera més seriosa, amb composicions pròpies, però mirant a gèneres, ritmes, harmonies, melodies que provenen d’aquestes músiques que m’han apassionat.

¿Hi va haver un punt d’inflexió?

Hi ha dues circumstàncies que em van fer enamorar-me del folklore llatinoamericà. D’una banda, amb Héroes del Silencio vam fer una gira amb Aterciopelados en què jo vaig fer molt bona amistat amb l’Andrea i amb l’Héctor, i amb ells als camerinos interpretàvem cançons del folklore. Ells em van ensenyar moltes cançons i després, posteriorment, jo a les meves gires per Llatinoamèrica va arribar un moment en què preferia després d’un concert anar a locals de música folklòrica on anaven a ballar vellets que a un antre de rock.

¿Per què?

Perquè als antres de rock acostumaven a ser-hi els fans que havien anat al concert i llavors, bé, la situació era més incòmoda. I en aquests llocs on anaven a ballar els vellets, a Colòmbia, l’Equador, Lima... em trobava molt a gust. Hi vaig aprendre molt, allà.

El disc és com una celebració de la vida. ¿Diria que respon a un moment vital?

Sí, crec que hi ha un entusiasme vital i creatiu a l’àlbum i certa positivitat davant fins i tot del tema del pas del temps. És possible que tingui a veure amb el meu moment vital o que sigui una reacció a estar escoltant tota l’estona que les coses van malament, que estem a punt de l’apocalipsi i que el món s’acabarà per això, per això altre. No ens podem abandonar a la tristesa i els sentiments d’una era. Crec que en comença una altra i que podem abraçar-la i que podem aprendre, podem millorar les nostres vides.

¿Continua vostè defugint llegir la premsa per mirar d’evitar aquest pessimisme, tal com ja ha dit en alguna ocasió?

Mentiria si digués que no llegeixo res de la premsa. M’agrada llegir la secció cultural dels diaris i evito la informació política. He sentit moltes vegades aquesta frase que m’aterreix que tot és política. Tot en la vida, tot el que penses, el que ets, té una lectura política, diuen. I jo m’hi resisteixo, o em resisteixo al fet que et facin una lectura política, o que de la roba que portes te’n facin una lectura política, o que d’on fas el concert te’n facin una lectura política, o de quins llibres, o quines pel·lícules, o quins discos escoltes, o amb qui et relaciones, ¿no? Jo prefereixo no jutjar les persones i prefereixo que no se’m jutgi sota aquests paràmetres. Prefereixo la llibertat vital, la llibertat creativa, i la desitjo per als altres també. No és una cosa que demani únicament per a mi. En la vida quotidiana, jo m’assec a dinar amb les persones i no els demano cap tipus de carnet. Tinc una banda molt àmplia de persones i d’equip tècnic i no tinc ni idea de quina cosa és el que vota absolutament ningú d’ells.

D’això en sap molt perquè des de l’època d’Héroes del Silencio no han deixat de prejutjar-lo.

El que facin els altres és el seu problema. El que vull dir és que són observacions que són inútils, perquè el que jo pensi que tu penses és molt pensar. De qualsevol tema que t’imagines hi ha diferents opcions i ni tan sols són A o B, entremig hi ha moltes opcions, hi ha matisos. Som en un moment en què els matisos sembla que no són gaire benvinguts. I a mi m’encanta matisar sobre qualsevol tema. Les coses no són tremendament senzilles.

Del siglo anterior, el títol del disc, ¿és una declaració d’intencions, una mirada al passat?

Jo vinc d’un segle anterior, però no vol dir que no conegui ni comprengui aquest. He viscut aquests 26 anys no només disfrutant de l’aire, sinó treballant i movent-me per tot el món. I considero que hi ha coses fabuloses que ens porta el pas del temps, l’evolució i el progrés. També considero que hi ha coses interessants que s’estan quedant una mica enrere i que potser convindria revisar i allà cadascú pot tenir la seva pròpia apreciació. Et podria preguntar a tu i potser tu trobes a faltar, jo què sé, els mapes de carreteres, o trobes a faltar quan anaves al videoclub, o trobes a faltar coses que es feien abans que ara es poden fer o no tenen gaire sentit. La cançó aquesta de Quique González de l’últim disc que explica que som l’última generació de col·leccionistes em sembla una apreciació curiosa perquè parla dels que col·leccionàvem revistes i objectes també, però ara, bé, l’àmbit digital et porta un despreniment de les coses que penso que és interessant. Però també hi ha una relació que tenies amb la cultura que era una mica diferent del posseir i buscar, necessitar i pensar molt abans d’aconseguir accedir-hi.

Continua publicant discos en una era en el que sembla que sigui alguna cosa ja del passat...

Entenc el que dius, però no ho comparteixo gens ni mica. Crec que el format àlbum continua sent el que defineix l’era i el moment creatiu i musical de l’artista, siguis Taylor Swift o siguis qualsevol altre, no és una cosa del segle passat. El segle XXI també està marcat per les eres i èpoques que defineix un àlbum. A tots els artistes ens agrada explicar el nostre moment creatiu i personal en una cosa que sigui més àmplia que tres minuts i mig i necessitem l’àlbum com a element narratiu. Una cançó pot ser fragment, un tràiler d’una pel·lícula més gran que és l’àlbum i tots, des de Bad Bunny a Lady Gaga, tots volen marcar aquest moment amb un format gran.

Nuevas mutaciones és el títol de la seva nova gira, que no serà la presentació d’aquest treball.

Espero que quedi més o menys clar que en realitat no és la gira del disc, és una gira en què miro cap enrere, sobretot als últims 10 anys de la carrera, però també vull anar a algun moment més enrere, amb unes noves versions d’aquestes cançons, amb una nova banda que hem format per a l’ocasió, de deu músics, amb amplitud de sonoritats, eminentment acústica i que mostrarà una nova cara o una cara diferent de tot aquest cançoner.

Notícies relacionades

Les 5 claus del ‘Lux tour’, la gira que ha posat Rosalía en el centre de la conversa

El cine espanyol es revisa a si mateix

Fa molts anys que és fora de Saragossa, ¿la troba a faltar?

És que jo no puc trobar a faltar ni Saragossa ni Espanya ni tan sols perquè la meva relació amb la ciutat i amb el país és constant. Jo vaig diverses vegades a l’any a Saragossa i estic una mica a cavall, em moc tot el que puc. Tinc aquesta benedicció una mica errant i nòmada que em permet d’una banda el luxe de poder saltar i creuar l’Atlàntic molt i disfrutar de diferents llocs.