Les 5 claus del ‘Lux tour’, la gira que ha posat Rosalía en el centre de la conversa

El ‘Lux tour’ deixa enrere la seva etapa espanyola aquest dissabte amb l’últim dels seus quatre concerts al Palau Sant Jordi, i continua ara la ruta per altres ciutats europees abans de saltar als Estats Units i Llatinoamèrica. Una gira que desprèn una cascada d’estímuls i dona peu a debats culturals.

Un concert i un espectacle

Després de sengles gires, ‘El mal querer’ (2019-20) i ‘Motomami’ (2022-23), sustentades en una posada en escena coreogràfica i sense gairebé instrumentistes, Rosalía ha omplert de músics el seu ‘Lux tour’ amb la vintena d’integrants de l’Heritage Orchestra. Una formació avesada als repertoris de pop i pop d’avantguarda, que ha treballat amb un espectre d’artistes que va de John Cale a Dua Lipa passant per Björk, i que aquí ha adaptat els arranjaments discogràfics d’una altra figura de prestigi, la nord-americana Caroline Shaw.

La discussió entre la noció de concert i d’espectacle és molt viva en l’actualitat, i Rosalía (que es va formar a les aules del Taller de Músics i l’Esmuc) respon amb una proposta que és les dues coses alhora: rigor musical, a partir de la convivència de l’electrònica i l’aliment orquestral, i inventiva escenogràfica aportada per la companyia francesa (La)Horde.

L’efecte viral del ‘confessionari’

Una vegada més, Rosalía se les apanya perquè la seva proposta, que sobre el paper podia resultar molt seriosa o fins i tot pretenciosa, disposi del seu contrapès lleuger, aquell temps d’esbarjo conegut com ‘el confessionari’. Moment del xou en què, com a preludi del tema ‘La perla’ (on ella posa verda a un ex, qualificant-lo de vanitós, deslleial i algunes coses més), apareix en escena una tribuna amb la seva gelosia separadora en la qual ‘celebrities’ de diferent pelatge procedeixen a compartir draps bruts sobre relacions passades.

En els concerts de Madrid i Barcelona, Rosalía ha conversat amb figures com les ‘influencers’ Esti Quesada i Shannis, l’actriu Yolanda Ramos o dues figures musicals, Aitana i Guitarricadelafuente. Que els elegits per confessar-se siguin figures populars garanteix l’efecte viral, i representa un gag molt propi dels temps, fomentant la conversa social i la intriga sobre qui serà el següent convidat.

Comunió contra la polarització

La idea de polarització cobreix avui l’esfera pública, en la política i en les guerres culturals, i Rosalía representa una certa treva en el foc creuat, un espai flotant en què és possible compartir alguna cosa amb qui creies que estava als teus antípodes. Ho facilita la hibridació de la seva música, on l’eco flamenc (que beu de les arrels més ‘jondas’ dels cants antics) es creua amb el sotrac electrònic, i l’orquestració amb el gir llatí, el vals, la rumba, tot a la manera de Rosalía, convidant a trencar nínxols estilístics i a esquivar la temptació de col·locar la proposta en un bàndol no desitjat.

El ‘Lux tour’ ha ampliat el seu públic i, sense deixar enrere la franja més juvenil, ho ha fet sobretot pel flanc més adult, en el qual ‘Motomami’ va despertar reserves. En aquesta gira, Rosalía consagra la seva posició en la música: arriscada, però amb vocació transversal, receptiva a la història de l’art i futurista, multilingüe i atenta a l’idioma de cada lloc on actua (aquestes traduccions de les lletres a la pantalla de vídeo). Com tot fenomen, genera també episodis de rebuig i odi, probable símptoma que tot va bé.

Desafiament de l’hegemonia ‘anglo’

Cap artista català ha portat a terme una gira internacional de les dimensions del ‘Lux tour’, i en l’àmbit espanyol, caldria retrocedir fins a Julio Iglesias, si bé el seu fill Enrique es va anotar també nits en grans ‘arenes’ (com el novaiorquès Madison Square Garden o el londinenc O2 Arena) en diferents gires entre 2009 i 2023. Però això de Rosalía és més singular i no es mesura només pelsaforaments plens, inèdita entorn d’una figura pop espanyola, per part de la crítica de mitjans de l’òrbita ‘anglo’ i europea, generalistes o especialitzats, ja sigui ‘The Guardian’, ‘Rolling Stone’ o ‘Les Inrockptibles’. L’hegemonia anglosaxona en el pop tendeix a cedir (davant del pop llatí o el -k-pop) i la projecció de Rosalía s’afegeix a aquesta tendència amb el seu impacte a l’hemisferi occidental (l’oriental queda ara per ara fora del seu abast).

A diferència del ‘Motomami tour’, que es va obrir a Almeria i va incloure concerts a deu ciutats espanyoles, el ‘Lux tour’ respon a un altre enfocament, en el qual Espanya rep un tractament només una mica preferent, amb aquests vuit xous repartits en dues úniques ciutats (en línia amb la tendència actual de les grans gires a compactar concerts). Motiu de decepció per part dels fans, que, no obstant, han respost engreixant els números del pròsper turisme musical.

La tensió entre els mitjans i les xarxes

Notícies relacionades

L’armari de les tribus urbanes dels 2000: decàleg d’estils, del glamur Y2K a l’estètica emo, indie i K-pop

El cine espanyol es revisa a si mateix

Una constant de cadascun dels concerts d’aquesta gira és la seva exposició a temps real, en forma de fotos i vídeos, posant el focus en cada petit detall. Hi ha tant per explicar, cançó a cançó, cada una amb la seva coreografia, el seu attrezzo i la seva narrativa, que l’afany per saber ha sigut desbordant, com el de compartir: de l’aparició de Rosalía des de l’interior d’una caixa a les picades d’ullet a Degas i a Goya, i la minúscula Sagrada Família del peu de micro.

Amb tot això, Rosalía ha posat en tensió, d’una manera molt vertiginosa, als dos agents interpretadors del concert: la premsa i les xarxes. Els mitjans ofereixen elaboració i donen prestigi (sense el qual l’aura de Rosalía no seria avui la que és), les xarxes es carreguen la jerarquia i ofereixen immediatesa i abundància. És un altre dels debats que el ‘Lux tour’ esperona, en el qual es pot incloure la polèmica de no acreditar els fotoperiodistes als concerts, com fan moltes grans figures del pop en els últims anys.