Eduardo Mendoza, escriptor: "Sembla que sant Jordi sigui el patró dels llibres, però és un intrús"

Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), mirada brillant, formidable mostatxo, etcètera, atén des d’una cafeteria de la zona alta perquè, llàstima, la pastisseria El Amigo de los Zombis només existeix en La intriga del funeral inconveniente (Seix Barral), la segona novel·la que escriu des que va dir que es retirava i un retrobament desenraonat amb l’humor surrealista i esbojarrat que reserva per als casos forassenyats del detectiu sense nom. Pura broma en forma de demencial intriga que Mendoza compon a partir d’un aprenent de periodista una mica babau, un expolicia aficionat al transformisme i una baronessa amb mà per als paradisos fiscals.

Va dir que es retirava, que havia acabat amb les novel·les, i des d’aleshores ha publicat Tres enigmas para la organización i, ara, La intriga del funeral inconveniente. Quina manera més rara de jubilar-se que tenen alguns.

Això és com els accidents de circulació: si no hagués mirat per la finestra... Doncs si no hagués dit allò, no hauria passat res, però ho vaig dir i em vaig adonar immediatament que era una bajanada.

¿Quant temps va aguantar sense escriure?

Vint-i-quatre hores.

Caram.

En el moment mateix de dir-ho. Una vegada ja m’havia passat: havia començat a escriure el que havien de ser unes memòries i després em vaig adonar que no m’interessava gens. El meu mitjà de comunicació natural és la novel·la.

El detectiu sense nom estava a la banqueta des de feia més de 10 anys, des d’El secreto de la modelo extraviada , i el donàvem també per jubilat. ¿Com és que s’ha animat a recuperar-lo?

És el personatge que més em representa: burro, desastrat, murri... M’agradaria ser una mica més gamberro, però, com que m’ha tocat ser una persona tímida i molt ben educada, m’he inventat un personatge que ho fa per mi.

Parlant de desastres: quina calamitat Ramoncito Valenzuela. I, a sobre, periodista.

¡És clar! A mi els periodistes m’encanten, perquè són mig detectius mig escriptors, les dues coses amb què m’agrada jugar. I, a més, és matusser i tonto.

"Els negociants corruptes som els últims romàntics en aquesta època de fariseisme», diu un dels personatges. ¿Tenim els delinqüents que ens mereixem?

Hi ha corrupció a tot arreu. El poder i els diners l’atrauen, és inevitable. El que passa és que en la nostra societat va unida a la picaresca, i la combinació és fatal. El lladre és un lladre, i el murri, un murri, però quan es barregen les dues coses el que surt és un pispa ridícul... Mentre sortia el llibre anava veient el judici d’Ábalos i de Koldo. ¡Quina imatge! Això és fatal. Quina ridiculesa... S’ha de mantenir la dignitat en totes les professions, fins i tot en la de pispa.

Ibáñez es queixava que els polítics li feien competència deslleial.

És que tenim una tradició fatal, que és la de fer-se ric sense treballar.

"El món s’enfonsa i els barcelonins passen de tot», llegim.

Això ho diu un personatge, però no és veritat, perquè sortim al carrer cada dos per tres a demanar coses ben absurdes. Segurament som l’únic Parlament que decreta que s’acabi la guerra i la pobresa al món. Ens ho prenem molt seriosament. Però sí que és veritat que ens hem convertit en una ciutat de festa contínua. Vivim pràcticament en festa major.

També hem canviat les incomptables rases d’obra de Sin noticias de Gurb per les hordes de turistes entre les quals es perd Ramoncito Valenzuela.

És el negoci al qual ens dediquem. El turisme espatlla una mica la ciutat, però la revolució industrial també te l’omple de fàbriques. ¿Té un preu? És clar.

Doncs quina gràcia la de Cervantes i el seu "arxiu de la cortesia», com va dir a Guadalajara fa uns mesos.

Això ens va marcar de mala manera. Hi va haver una època de viatgers que passaven per aquí i no els agradava res, perquè anaven buscant el typical spanish, però va arribar un moment en què Barcelona va decidir fer de la seva imatge professió, i aquí estem, amb els problemes que tenen totes les ciutats, que expulsen la gent. Però no sé quin remei té això.

La seva mirada sobre la ciutat sempre ha sigut molt poc nostàlgica.

És que la nostàlgia per una Barcelona més autèntica és una tonteria. Era una ciutat bruta i pobra... Un troba a faltar la seva joventut i uns records falsejats de com es vivia llavors, però sempre tendeix a idealitzar.

¿Començar (i acabar) amb un funeral és una manera de riure’s de la mort?

A la meva edat vaig a moltíssims funerals. Totes les persones de la meva generació van caient. Hi ha setmanes en què vaig a dos, la setmana següent a un... Sant Gervasi, les Corts, Sancho de Ávila... Vaig fent el circuit. Està molt present. La idea va començar amb el detectiu anant al seu propi funeral. A partir d’allí ja no s’entén res, així que no em preguntis a qui enterren ni per què han de fer aquest funeral.

Al final, ¿tot és atzar i disbarat?

Ni una cosa ni l’altra. La literatura en general està bé. I ja està. No se li han de buscar explicacions, perquè et fiques en un embolic innecessari.

A aquestes altures, ¿què fa riure Eduardo Mendoza?

Moltes coses. Tinc sentit de l’humor i em diverteixen moltes coses. Llegint és més difícil, perquè apareix el professional que mira com està posat el cargol, però amb pel·lícules i sèries em moro de riure.

Quin enrenou ha causat, per cert, per dir que sant Jordi era un maltractador d’animals i que el 23 d’abril hauria de ser, simplement, el Dia del Llibre.

¡Era una broma! Perquè sembla que sant Jordi sigui el patró de la venda de llibres, dels escriptors i dels lectors, però és un intrús. S’ha ficat allí. Era el Dia del Llibre perquè era la mort de Shakespeare i Cervantes. Però, vaja, que m’importa ben poc sant Jordi.

Notícies relacionades

La història de Joan Vinyes, el capellà de l’Escala que va penjar els hàbits per amor en plena postguerra

Sílvia Soler imagina trobades impossibles al seu nou llibre, com Mercè Rodoreda, Virginia Woolf i Natalia Ginzburg juntes

¿Què passa amb novel·la de tirs amb què va fantasiejar quan va guanyar el Princesa d’Astúries de les lletres?

Ho vaig dir per dir, com allò de sant Jordi. Soc un bocamoll, i de tant en tant se m’acut dir alguna cosa i després penso: ¿però per què no has callat? Com quan vaig dir que la novel·la havia mort i em perseguien pel carrer amb un pal.