Entre el somieig i l’aquelarre

Tame Impala ja ha deixat de ser, per als barcelonins, aquell grup que escampa les seves vibracions lisèrgiques durant les llargues tardes i nits del Primavera Sound (festival que ha visitat en cinc ocasions des del 2013) i ja compta amb un Palau Sant Jordi en el seu historial. Recinte ple, ahir, en el seu debut en sala a la ciutat, entregada al seu envoltant ritualisme psicodèlic, propens a l’evasió i la dansa.

Desenganxat dels imperatius de festivals, Tame Impala va portar una producció contundent, amb un escenari en semicercle, una corona de focus flotant que canviava de formes i làser a discreció, tot plegat activat des de l’arrencada amb Apocalypse dreams, un tema del seu segon disc (2012). Junt amb Kevin Parker, un desplegament de cinc músics amb abundància de sintetitzadors. És interessant veure com un gènere històricament tan discutit com el rock progressiu pot reviure amb un rentat de cara modern: el ressò de Yes, d’aquell muntatge rodó de la gira Tormato (1978) i més en concret de certes derives electrònicament, en temes com The moment, i la mateixa veu de Kevin Parker, amb els seus aguts i falsets, va insinuar paral·lelismes. A Elephant, peça més rocosa i de guitarres, dels seus primers temps, l’ascendent era més llunyà si és possible i va apuntar a Pink Floyd etapa Syd Barrett.

Pistes ballables

Però els australians van compensar la pompa amb pistes ballables encaminades a fer-nos perdre el món de vista. Trames house infeccioses a Breathe deeper i un eficaç techno-funk a Dracula, tema de l’últim àlbum; Deadbeat, que ens va recordar que Parker és coautor del discotequer Houdini, de Dua Lipa. El nou material va deixar anar els seus textos capcots, en els quals Parker sembla que conjura els seus dimonis ("soc un perdedor, soc una tragèdia", va cantar en la bonica i desvalguda Loser), i va alimentar el set a l’escenari B, que no va ser precisament acústic, com acostuma a passar, sinó ben el contrari: Parker, sol amb els seus estris, orquestrant una rave a partir de la instrumental No reply.

Les cançons de Deadbeat es van inspirar en les festes electròniques als boscos australians, i també peces antigues, com Let it happen (amb una pluja de confeti), van implantar l’aquelarre al Palau Sant Jordi en un bloc final que va acollir algunes inesperades i apreciables miniatures pop, com Yes I’m changing. En el bis, My old ways va rearmar el techno-trance, i la passarel·la per al ball va continuar disposada a The less I know the better i en un End of summer redoblat amb extra de bombo, que va il·lustrar que Tame Impala és un grup que pot moure’s bé entre subtilesa i espectacularitat.

Notícies relacionades

Déu al Bernabéu, el "conejo malo" al Metropolitano: Madrid es prepara per a la coincidència dels dos grans esdeveniments de l’any el 6 de juny

Rosalía publica ‘Lux (Complete Works)’ en format digital amb una versió inèdita

Tame Impala

Palau Sant Jordi (8/4/2026)