Racisme
El silenci no és una opció
Quan alimentem l’odi de manera reiterada, el preu el paga el conjunt de la societat, i d’aquesta manera es fractura la cohesió social
Hem normalitzat allò que mai hauria de ser acceptable: insults, humiliacions i fins i tot agressions contra persones pel seu origen, el color de la pell o la religió que professen. Però el més preocupant no és només aquesta normalització, sinó la indiferència que l’acompanya. El "no va amb mi" s’ha convertit en una de les formes més perilloses de complicitat.
El dissabte dia 21 de març es va commemorar el Dia Internacional contra la Discriminació Racial, però va passar desapercebut per a molta gent. Com si aquí aquest problema no existís. Com si ja l’haguéssim superat. Res més lluny de la realitat: les dades i, sobretot, el dia a dia, evidencien que el racisme i la discriminació no només persisteixen, sinó que creixen.
En aquest context, l’extrema dreta ha aconseguit condicionar el debat públic. Ha instal·lat un relat que assenyala qui és diferent i el converteix en culpable de tots els mals de la societat, sense aportar solucions reals. Així, es genera un clima de desconfiança i d’odi que transforma veïns i veïnes en sospitosos.
Un dels elements més preocupants és la normalització d’aquest llenguatge. Conceptes com immigració massiva o la suposada vinculació entre immigració i inseguretat s’han anat infiltrant en converses quotidianes. Tal com assenyala la periodista Salomé Saqué a Resistir, la batalla també és semàntica: quan assumim aquestes paraules, assumim també el marc mental que imposen.
Els discursos d’odi es construeixen sovint sobre mentides que, a força de repetir-se, acaben semblant veritats. En un ecosistema dominat pels vídeos curts i la viralitat, aquests missatges es difonen amb facilitat i arriben a milers de persones, sovint sense context ni contrast. Quan aquests continguts són amplificats per determinats altaveus mediàtics, el seu impacte es multiplica.
Així és com un vídeo que circula per un grup de missatgeria pot acabar condicionant la percepció de la realitat. I, sense adonar-nos-en, el veí passa a ser vist com una amenaça. És en aquest punt on el relat esdevé especialment perillós: quan deixa de ser discurs per convertir-se en mirada.
Mentrestant, la normalització de missatges racistes, també des d’espais institucionals, té conseqüències molt reals. Quan es banalitzen discursos islamòfobs o xenòfobs, es legitimen actituds i agressions als carrers, als centres educatius o als espais esportius.
Però massa sovint oblidem una pregunta essencial: quin impacte té tot això en les persones que ho pateixen? Què sent un infant quan sent que els seus pares "han de marxar"? Com viu un jove que ha nascut i crescut aquí ser constantment qüestionat? Quin efecte té haver de justificar, una vegada i una altra, la pròpia pertinença?
Quan alimentem l’odi de manera reiterada, el preu el paga el conjunt de la societat. Es deteriora la convivència, es fractura la cohesió social i es debiliten els valors democràtics que ens sostenen.
Quan alimentem l’odi de manera reiterada, el preu el paga el conjunt de la societat. Es deteriora la convivència, es fractura la cohesió social i es debiliten els valors democràtics que ens sostenen. Perquè el silenci no és neutral: és complicitat. I no ens ho podem permetre.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
