L’OTAN, ¿una altra víctima de la guerra?

Donald Trump no para de donar-nos disgustos. La guerra que israelians i nord-americans han desencadenat sobre l’Iran no sabem encara com acabarà però es tancarà malament, com tots els conflictes de l’Orient Mitjà, i això augura futurs problemes. El seu discurs de dimecres passat no ha aclarit res, mentre les estratègies dels EUA i Israel divergeixen perquè cada vegada resulta més clar que Jerusalem vol acabar amb l’odiat règim dels aiatol·làs (sense que sembli capaç d’aconseguir-ho), mentre que Washington no se sap gaire bé el que vol ni per què s’ha ficat –i ens ha ficat a tots– en aquest embolic. Cada dia diu una cosa diferent. Ara que Trump comença a veure com de grossa l’ha fet, quan el preu de la gasolina s’ha disparat també a casa, el que desitja és sortir d’allà al més aviat possible tot i que ens deixi els altres empantanegats a l’estret d’Ormuz, si és que els houthis no decideixen unir també el de Bab el-Màndeb a la festa.

Netanyahu ho té clar perquè diu que l’Iran ja no és l’"amenaça existencial" que abans era i ara concentra la destrucció en Hezbol·là i a quedar-se amb un tros del Líban com ja ha fet amb Gaza, a més d’accelerar la neteja ètnica en una part de Cisjordània que també s’annexionarà més aviat que tard. Per la seva banda, Trump necessita alguns focs artificials abans de donar la carpetada a la guerra, algun cop de mà curt, net i espectacular com la guinda que li permeti vantar-se que els seus objectius estan complerts una vegada que el règim iranià va ser escapçat i les seves Forces Armades han quedat delmades.

Però s’equivoca qui pensi que les coses tornaran a ser com abans. Si el règim iranià sobreviu –com sembla–, serà venjatiu, continuarà controlant l’estret d’Ormuz, no es fiarà d’eventuals futures negociacions (¡com fer-ho si durant les dues últimes va ser atacat!), i buscarà amb tota probabilitat i el secretisme més gran l’arma nuclear per ser tan intocable com el règim nord-coreà. Res de tot això passaria si Trump no hagués denunciat unilateralment l’acord nuclear que el 2015 van subscriure amb Teheran els cinc membres permanents del Consell de Seguretat, Alemanya i la UE perquè, tot i que fos perfectible, que ho era, permetia un control permanent de les activitats iranianes per part de l’Agència Internacional de l’Energia. Va ser la seva denúncia la que va portar l’Iran a enriquir urani per sobre dels límits autoritzats. D’aquelles pluges aquests fangs.

Notícies relacionades

El porno de Vox

La corrupció a judici

Però si l’impacte d’aquesta guerra és evident sobre la nostra economia, també és molt preocupant el que té sobre l’OTAN. Trump està furiós amb els europeus que no només no l’han ajudat militarment, sinó que li han impedit l’ús de les seves bases i, fins i tot, com ha fet Espanya, el del seu espai aeri per atacar l’Iran. I després d’insultar els britànics va dir al londinenc The Telegraph que estava considerant abandonar l’OTAN: "Mai m’ha convençut. Sempre l’he vist com un tigre de paper i Putin també ho sap". Marco Rubio, entrevistat per Sean Hannity, va anar més lluny: "He sigut un dels defensors més grans de l’OTAN quan era senador.... (perquè) ens permetia tenir bases a Europa que ens deixaven projectar el nostre poder cap a diferents parts del món quan la nostra seguretat era amenaçada i ara hem arribat al punt en què l’aliança atlàntica significa que no podem utilitzar aquestes bases... L’OTAN serveix perquè tinguem tropes a Europa per defensar Europa, però quan nosaltres necessitem la seva ajuda –no que bombardegin, sinó que ens deixin utilitzar aquestes bases– la seva resposta és no. Així, penso que, quan aquest conflicte acabi, haurem de reavaluar el valor de l’OTAN per al nostre país, la decisió correspon al president". El seu enuig és comprensible, tot i que això és el que passa quan un es llança a guerres il·legals sense consultar abans amb els seus aliats.

Però l’amenaça és real perquè, tot i que la retirada exigiria uns inabastables dos terços del Senat, hi ha altres maneres de buidar l’OTAN de contingut, com no donar-nos cobertura nuclear o desentendre’s de l’article 5 de defensa col·lectiva. I això Trump ho pot fer, deixant-nos als peus de l’os rus. Per això, la relació transatlàntica és una altra gran perdedora d’aquesta guerra insensata. Putin es deu fregar les mans.