Un Londres victorià i pútrid

Farà poc més de dos anys va arribar a les llibreries el primer volum de la sèrie Iremonger, signada i inquietantment il·lustrada per Edward Carey, un britànic que va pel món fent salts aquí i allà entre la docència de l’escriptura creativa, el teatre, la il·lustració, els museus de figures de cera, els titelles i el col·leccionisme de trastos. I de la mansió Tudor on va néixer a la Universitat d’Austin on ha ensenyat i d’allí, de moment, a Bath, a l’oest d’Anglaterra, on s’ha refugiat després de sortir corrents de l’Amèrica de Trump. Els secrets de Heap House (traduïda al català per Elena Martí i al castellà per Laura Barahona per a Blackie Books) era l’inici d’un intrigant recorregut, gòtic, fosc, sinistre, grotescament fantàstic i militantment dickensià, que partia dels abocadors d’escombraries del Londres victorià, passava per les factories d’aquella Anglaterra de l’explotació infantil en La caiguda de Foulsham i ens deixa en una explosió d’escombraries i detritus que sepulta la reina Victòria, en plena sessió d’obertura del Parlament de Westminster, en el tancament de la trilogia, La conjura de Lombres.

Escombraries en lloc de pólvora i Lombres en lloc de Londres en l’argot de l’endogàmica dinastia de tractants d’escombraries, els Iremonger, que viuen en una versió alternativa, podrida i contaminada de la capital d’un imperi que enfonsava els seus peus en l’explotació (i la brutícia). Cadascun té un objecte de naixement. Només el protagonista del llibre, el rebel Clod Iremonger, és capaç d’escoltar com xiuxiuegen desesperadament un nom. Un nom de persona. Tot el llibre dona voltes a una de les obsessions de Carey, els objectes aparentment més banals.

Carey ha passat per Barcelona per presentar el tancament de la trilogia Iremonger. "Els objectes són residus de les nostres vides. Una vegada morim són l’única cosa que deixem per explicar la nostra història. Potser també els nostres escrits, però els objectes la contenen. Ho pots sentir", explica. "Quan faig de mudlarker al Tàmesi, a cada marea baixa del riu surten a la superfície diferents vides humanes passades, que s’han oblidat, però que van estar en aquells objectes. Com quan passeges per una ciutat com Barcelona i veus diferents capes temporals: existim tot el temps en tots els temps simultàniament".

Interès pels caganers

Durant la seva visita, Carey es va interessar pel caganer (i es va emportar algun record). Li vam explicar que vindria a ser un contrapunt humorístic i terrenal a l’escena del Naixement. I que potser, en La conjura de Lombres, la reina Victòria coberta completament de merda és el seu caganer. "Aquesta va ser la idea inicial del llibre. ¿Podia? ¡Per què no! No podria escriure un llibre sense humor. És part de la naturalesa humana. I, per descomptat, de la tradició anglesa. En les obres d’alguns dels nostres grans artistes anglesos, Dickens per descomptat, també Shakespeare, sempre hi ha l’humor. Penso també en el gran dibuixant William Hogarth; en ell hi ha una línia molt fina entre l’absolut horror de la pobresa i la misèria i l’humor".

Però no només pensava en el Regne Unit: "Vaig escriure el llibre a Texas; per tant, en un estat de terror. Amb els estudiants autoritzats a portar armes amagades. I ara [va escriure la trilogia ja fa 10 anys] és cada vegada més perillós, especialment per als joves. També a la universitat hi ha un atac generalitzat a les humanitats, i han acabat amb els estudis de gènere i igualtat, ataquen els estudis afroamericans... La moral a la universitat està per terra, s’està enfonsant. És perillós anar pel carrer, hi ha agents de l’ICE per tot arreu, disparen a la gent... No és l’Amèrica on vaig començar a viure fa 20 anys. Sota Trump tots els valors del que jo pensava que formava part d’Amèrica han sigut destruïts a una velocitat alarmant".

Aquest terror s’infiltra en la seva trilogia. "En les novel·les hi ha nens que són eliminats, i tenia al cap com de cruels poden ser les generacions més grans amb les joves".

Notícies relacionades

Festa

A Sabrina no se li va escapar una teta

¿Dickensià? "Sí, però la crueltat amb els nens no va acabar amb l’era victoriana. Tot això és contemporani. I més que en Dickens, tot i que m’encanta, pensava en un contemporani, Henry Mayhew, un periodista que va entrevistar gent de tot Londres per escriure London Labour and the London Poor".

En el seu llibre no només hi ha misèria. Hi ha un a dalt i a baix. "Exactament. Però vaig voler fer una nova versió d’Upstairs, Downstairs en la qual el pis de dalt estigui també ple de rates, gavines i objectes robats. Que sigui una mansió de grans lladres. En el tercer llibre finalment arribem a Londres. I li volia donar un tomb, intentar que se sentís com era realment en els temps victorians, no una gran meravella del món, sinó una ciutat de contaminació".