El calvari de ser fan d’un ídol pop el 2026

D’un quant temps ençà s’observa un discret crescendo de queixes entre els fans dels ídols pop, molestos perquè el seu tema se’ls escapa de les mans, amb aquesta tensió a l’hora d’aconseguir entrades dels concerts, canalitzada en processos de compra estressants, amb dispositius de prevenda, codis, llarguíssimes cues virtuals, preus dinàmics i revenda. Sí, ser fan abans era més fàcil, com deia una lectora, Eva Gómez, en una significativa carta publicada dissabte en aquest diari.

La raó és que el públic s’ha multiplicat i que l’oferta desborda la demanda i, com em deia fa uns dies Neo Sala (Doctor Music), quan poses a la venda 300.000 entrades i hi ha un milió de compradors potencials, això només pot acabar d’una manera, amb 300.000 persones molt contentes i 700.000 d’enfadades. Flota una qüestió antiga, el recel del fan amb recorregut envers aquest gran públic afegit que percep com a intrús.

Pensar que, amb els preus a l’alça, els concerts es converteixen en un privilegi per a uns quants no s’ajusta a la realitat: els estadis s’omplen com mai. Però no dels fans que han seguit sempre l’artista, sinó d’altres de nouvinguts, atrets per l’efecte crida, el FOMO o la curiositat de ficar el nas en aquest esdeveniment que tothom en parla. És cert que aquests fans, els prescriptors pioners, són atropellats per la marea i la seva funció d’haver encès la metxa no és reconeguda. ¿Però és pertinent discutir les raons per les quals cadascú gasta els diners?

Notícies relacionades

La Drogueria Rovira, una botiga de barri premiada a Chicago

Emocions fortes i exuberància

Al fan li queda el consol d’observar que el tracten amb menys condescendència que abans, quan l’associaven a un comportament immadur i ximple. Tinc amics ja granadets que fa molts anys que persegueixen Bruce Springsteen per mig món. En realitat, pràticament tothom som fan d’algú o d’alguna cosa: ja sigui d’un equip de futbol, d’un partit polític o bé d’una marca d’ulleres. Hi ha alguna cosa en això que té a veure amb les nostres reserves de passió i d’innocència. Una resposta al cinisme, a la mirada escèptica, al nihilisme. I aquest gran públic afegit també és fan, potser no de l’artista, però sí de l’esdeveniment, del gran aquelarre.

En l’actual paradigma industrial no s’entreveu marxa enrere: només passaria si els estadis no s’omplissin. Sempre queda l’opció de baixar del tren, recordar les raons per les quals un dia te’n vas fer fan i desplaçar la mirada a un nou subjecte d’interès, menys mediatitzat (i desitjar secretament que no triomfi mai perquè sigui sempre teu i només teu).