Autor clau del cine alemany
Christian Petzold, entre catòlics i protestants
El prestigiós director de ‘Barbara’ i ‘El cielo rojo’ presenta al D’A i la Filmoteca una retrospectiva de la seva obra i realitza trobades amb estudiants. El seu últim film, ‘Espejos No. 3’, s’estrena el 10 d’abril.
Va debutar en el llargmetratge l’any 2000 i una dècada després, amb títols com ara Barbara i el fantasmàtic Phoenix, Christian Petzold ja s’havia convertit en una de les veus més importants de l’actual cine alemany. El festival D’A li dedica el seu Focus d’aquest any, en col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya, amb una retrospectiva completa que va començar ahir i s’estén fins al 30 d’abril. El director farà també una masterclass amb públic jove i va presentar ahir a la tarda el seu últim film, Espejos No. 3, que arribarà a les sales el 10 d’abril.
Acabat d’arribar de Nova York, on també va presentar la seva obra al Lincoln Center, Petzold va tenir una trobada amb la premsa en què va demostrar la mateixa claredat que evidencien les seves pel·lícules, amb l’afegit d’un gran sentit de l’humor, sobretot quan es va dedicar a parlar de catòlics i protestants: "Els protestants només poden mentir quan són en un país catòlic", va comentar a l’assumir que allò de dir que fa trilogies era mentida. "Faig una pel·lícula i me la prenc com l’inici d’una trilogia perquè és la manera que continuï obligat a treballar".
Nina Hoss, una de les actrius alemanyes més internacionals, va protagonitzar quatre de les seves anteriors pel·lícules, especialment impactant a Barbara, reflexió sobre les dues Alemanyes ambientada el 1980, i a Phoenix, com una dona jueva que torna d’Auschwitz amb el rostre desfigurat. Ara és Paula Beer qui protagonitza els films de Petzold, entre ells El cielo rojo, estrenat fa un parell d’anys, i Espejos No. 3, sobre una jove traumatitzada per un accident i l’estranya família que l’acull. Ara treballa en tres projectes diferents: "Una pel·lícula policíaca, una altra sobre la situació dels habitatges i una tercera que passa parcialment a Odessa", explica el director.
El cine aporta consolació, com ell mateix va dir. No només fer pel·lícules, sinó la manera de veure-les. "Odio els cines a l’aire lliure. Quan ets en una sala de cine normal no et sents sol, però si vas sol a un cine a l’aire lliure és terrible", va prosseguir en mode distès. El mateix que quan va explicar la seva primera visita a Barcelona el 2016. Va anar al Camp Nou per veure un partit entre el Barça i el Borussia Mönchengladbach que va acabar amb 4 a 0 per als locals. "Em vaig quedar fet pols, vaig sortir sol de l’estadi, ja no hi havia autobús i vaig haver d’anar caminant fins al centre de la ciutat".
Les seves pel·lícules són dramàtiques i intenses, però no especialment denses. Però "la meva obra té diverses fractures. Una la va provocar la mort del meu amic Harun Farocki", director alemany mort el 2014 i que va participar en els guions de Barbara i Phoenix. "L’altra és la manera en què el món s’està tornant feixista", afegeix. "I això ha canviat el meu pensament. Si el món canvia, canvien les meves pel·lícules".
Llegat i tradició
Notícies relacionadesFa la vista enrere, cap al gran llegat del cine alemany, però és conscient que al seu país no s’ha pogut construir una tradició cinematogràfica. "Hi havia Fritz Lang, després va arribar el nazisme, i va tardar molt a arribar una reconstrucció del nostre cine, amb Fassbinder, Herzog, Kluge, Wenders. Però després alguns se n’han anat als Estats Units, Fassbinder també volia anar-se’n". I va citar algunes pel·lícules de terror fetes a Espanya durant el franquisme, com El ataque de los muertos sin ojos (1973) d’Armando d’Ossorio, un relat de cavallers templers reconvertits en zombis. El cine barat de gènere servia de metàfora. "Això no es va poder fer a Alemanya durant el nazisme", va sentenciar.
Petzold és un cineasta pràctic: "Quan el productor aconsegueix l’ajuda econòmica del Govern i em dona una xifra, llavors em poso a escriure el guió tenint en compte aquest pressupost". Entre el 2000 i l’actualitat ja ha pogut realitzar una quinzena de pel·lícules. És ben conscient que actualment una pel·lícula es cuina amb productores de diferents països, però assenyala que li agrada "veure films de directors danesos que fan cine danès, de directors espanyols que fan cine espanyol".
