Lluís Homar: "Un es crea una idea de si mateix, però la vida s’encarrega d’ensenyar-te qui ets"

Vaig treballar moltíssim el 2025 i des que ha començat el 2026. Però l’epicentre ha sigut aquesta obra. Des que Focus m’ho va proposar, vam dedicar temps a buscar l’enfocament amb Brenda Escobedo i després vaig passar dos mesos aprenent-me el text per poder fer els assajos amb la directora, Beatriz Jaén, i la resta del repartiment: Álvaro Nahuel, Clara Mingueza, Marc Domingo, Xavi Casan i Ricard Boyle.

Als 68 anys està sol·licitat.

Hi ha projectes a què he dit que no. Concretament, a dues pel·lícules i a alguna cosa més que em proposaven. Però el temps no donava més de si. Això són coses que passen a la nostra feina: de sobte tothom pensa en tu. El 2019, abans que em proposessin dirigir a Madrid la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, pràcticament no tenia feina.

Fa anys somiava muntar un centre de meditació.

Pertanyo a una xarxa oberta de meditadors que es diu Amigos del Desierto, de Pablo d’Ors. Medito i me n’aniré a viure a un poble de 40 persones per estar envoltat de silenci i de quietud. No abdicaré d’aquesta idea. Ara mateix, per situacions de la vida, necessito estar actiu un parell d’anys més. La meva aspiració és parar. No deixar del tot l’ofici, però donar més espai a altres coses.

¿Pot concretar?

La meva dona, Alba, i jo pensem instal·lar-nos allà la tardor del 2027, a prop de Vallbona de les Monges. Espero entrar en una altra fase, amb un altre ritme de vida i disposar d’un espai que pugui ser un lloc de trobada, on abaixar revolucions, on compartir. Tinc clar que el sentit de la vida està en la pausa, en la quietud que trobes quan les coses van a poc a poc. Viure a tota velocitat no és vida, però com que ho veiem per tot arreu pensem que això és l’existència. El sentit de la vida no rau a sumar experiències sinó a trobar-te a tu mateix.

I ¿com es fa?

La naturalesa és una part importantíssima per a aquesta descodificació. El problema és que estem corromputs. Tots som responsables del que passa. Tots aquests aparells i pantalles ens han deixat sense espai per avorrir-nos. Ara és un non stop. En una xerrada [l’antropòleg i teòleg] Javier Meloni explicava que de vegades tenim la temptació de mirar el mòbil per veure les notícies i saber què passa a l’altra punta del món. Meloni es preguntava: ¿per què tenim tant interès per allò que passa tan lluny i tan poc pel que passa al nostre interior? La tecnologia és molt temptadora. És una altra manera d’escapar-nos de nosaltres mateixos.

Molts viuen casats amb la feina.

Jo he sigut un exemple d’això. He tingut fills, Isaac i Unax, tots dos meravellosos. Però la nostra feina, com que és tan passional, és molt enganyosa. De sobte és molt fàcil pensar que la intensitat amb què vius dona sentit a tot. Soc conscient que la meva feina m’ha servit per escapar-me. No m’agradava el meu jo però la meva professió em permetia fer una infinitat de personatges. Un arriba a crear-se una idea de si mateix, però la vida s’encarrega d’ensenyar-te qui ets. ¡Durant molts anys vaig voler ser Marlon Brando! Lluís Homar era menys interessant però és el que hi ha.

¿Què el va portar a comptar amb Beatriz Jaén com a directora de ‘Memorias de Adriano’?

M’havien agradat treballs seus: Breve historia del ferrocarril español, de Joan Yago, i l’adaptació de Nada, de Carmen Laforet. Tant ella com Brenda Escobedo, dramaturga amb la qual ens vam reunir al principi, han permès donar-hi un enfocament radicalment contemporani. L’obra passa ara i aquí.

¿Millor així que amb togues?

El text és meravellós però és molt literari, no és un text teatral. Li anava bé donar-hi aquesta mirada de rabiosa actualitat que ho fa tot molt reconeixible per a l’espectador. No hem afegit ni una sola paraula de la traducció que Cortázar va fer de l’obra de Yourcenar. Tot el que diem és a la novel·la.

¿Quant han eliminat?

L’obra conté l’essència de la novel·la de Yourcenar però tot no hi pot ser. Dura una hora i mitja i explica des dels orígens d’Adrià fins a la seva fascinació hel·lènica i la seva ambició de poder. També la història d’amor amb Antínoo, on mostra la seva part més humana i el terrible episodi de la guerra de Judea.

Parla de l’Orient Mitjà al segle II després de Crist. Avui segueix la guerra.

I és increïble perquè Adrià diu a l’obra: "No ho nego. La guerra de Judea va ser un dels meus fracassos. No vaig ser capaç de trobar les paraules capaces de persuadir o almenys retardar la crisi de furor del poble jueu [...] Aelia Capitolina va ser erigida sobre les ruïnes de Jerusalem, Judea va ser esborrada del mapa i va rebre, d’acord amb les meves ordres, el nom de Palestina. Sempre s’ha de tornar a començar».

També mostra la cara pública i privada del governant.

És la història de la humanitat. El mateix Adrià n’és víctima. ¿Com pot ser que un emperador estigui entregat emocionalment a un noi de 20 anys? No ho pot tolerar. Aquest és el principal problema en la seva relació amb Antínoo. "Em guanyava el violent desig de no dependre exclusivament de ningú», diu. ¡És que té unes frases!

¿Podrien aprendre alguna cosa els mandataris d’avui d’Adrià?

Al final de la seva vida s’adona que cap persona és més que una altra. El sentit veritable de la vida no està en el control sobre ella sinó a deixar anar. Si els que manen se n’adonessin potser no farien les barbaritats que veiem amb qualsevol persona que intenta arribar a un país en una barca. A nivell emocional la humanitat està a l’edat de pedra. Fem mòbils, anem a la Lluna, tenim internet, però estem a punt de cometre les mateixes barbaritats que fa un segle. Totalitarismes bombes..., la sensació és que no hem après res.

Sempre ens quedarà el teatre.

La vida és a les nostres mans i és fantàstica. I d’aquest acte d’amor que fa Yourcenar amb la figura d’Adrià podem treure algunes coses que ens reconciliïn amb la naturalesa humana, fins i tot amb la figura del polític, que avui està totalment desprestigiada.

Adrià està considerat com un dels cinc emperadors romans bons.

Per a mi era important donar-li una dimensió humana, perquè té llums i ombres. No és un personatge per posar en un pedestal.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Sí que li agradaria interpretar el Rei Lear. ¿Ho veurem?

Preguem perquè arribi. No és lluny.