Història i històries del Karma,1978-2026

La sala va informar del seu tancament fa 10 dies. Les xarxes socials es van omplir de nostàlgia i aventures personals. Ha arribat el moment d’explicar la història del Karma, la clausura del qual va estar motivada per la inesperada mort el novembre passat del Maño, als 74 anys. "No tenia sentit seguir sense la persona que era l’essència del Karma", expliquen fonts coneixedores de la situació. Perquè vagin coneixent el Maño, "tot un personatge", segons repeteixen les persones consultades: la cançó Born to be wild, de Steppenwolf, li encantava i era més o menys la seva divisa.

De la pizzeria Rivolta al Karma

El Maño, nascut a Híjar (Terol), va obrir el Karma juntament amb Juan Andrés Aguilera, que va morir el 2014, el 31 de desembre del 1978, amb un concert de Jaume Sisa. Tots dos s’havien conegut a Giessen (Alemanya), on el Maño treballava en una fàbrica. Ja a Barcelona, van treballar a la pizzeria Rivolta del carrer de l’Hospital, quarter general de llibertaris, artistes i bohemis a la desmelenada Barcelona postfranquista. D’allà van passar a muntar el Karma a la plaça Reial, on els aires peluts també es reflectien en noms d’establiments com el bar musical Minotauro o l’hostal Kabul, destinació mítica, la capital afganesa, de les rutes hippies, per l’opi i l’haixix. El Kabul és avui un exitós party hostel, no li ha afectat el canvi de la visió general sobre la ciutat. També hi havia el Glaciar en el front underground.

El Karma va programar la tira de concerts fins a principis dels anys 80. Aurelio Morata hi va actuar com a membre de Los Rebeldes, i en el seu recent llibre Melodías inconfesables (66 rpm) recorda amb detall la primera vegada que va veure actuar Manolo García, al Karma, el 1980. Va ser com a bateria de Sergio Makaroff, amb Esteban Hirschfeld als teclats, Antonio Fidel al baix i Josep Lluís Pérez al baix. El grup d’acompanyament de Makaroff seria ben aviat Los Rápidos, amb Manolo García com a cantant, preàmbul d’El Último de la Fila.

"L’escenari era davant la cabina del discjòquei –comenta Morata–. Flowers ja hi era. Les sales on tocar eren poques: Magic, Zeleste i Karma. També, Lipstick [als actuals cines Verdi] i La Orquídea [a Bruniquer, Gràcia], tot i que eren més irregulars en la seva programació i més petites".

Sense ànim exhaustiu, a Karma van actuar tots els citats, inclosos Los Rápidos com a tals, i Gato Pérez, Neuronium, La Banda Trapera del Río, Oriol Tramvia, Pau Riba, Pernil Latino, l’Orquestra Plateria i Manzanita. Una barreja bastant representativa de la música que es coïa en el canvi de dècada.

Roberto Tierz i els seus socis van obrir el Sidecar a la plaça Reial el novembre de 1982. Habitual, abans, del Zeleste i el Karma, Tierz destaca un avantatge del segon sobre el primer. "Una vegada acabat el concert, no et posaven Weather Report, sinó música per ballar i lligar, ja fos salsa o rock and roll", exposa.

Xauarmes de porc

El Karma va oferir com a mínim uns dels primers xauarmes de Barcelona, si no els primers, al bar a peu de carrer. "Fèiem la bola de carn nosaltres amb pernils desossats de porc –va explicar el Maño a Xavier Theros al llibre Vida i miracles de la plaça Reial (Alberti, 2019)–. Veníem ben bé 200 quilos de carn a la setmana". Esperem que cap musulmà hagués acabat menjat porc inadvertidament. El rostidor giratori va arribar d’Amsterdam.

Jesús Moreno, propietari de Discos Revólver, va entrar com a discjòquei al Karma el 1983, calcula, i allà va seguir fins al 2000. Venia de punxar a Les Enfants Terribles, avui el club de música electrònica Les Enfants Brillants. "Estava fart de punxar heavy", indica. Al Karma va tenir pressupost il·limitat per comprar discos i va donar una nova orientació a la selecció musical: qualsevol novetat que omplís la pista (de Depeche Mode, The Cure, sense oblidar la movida madrilenya) i infiltracions de rock clàssic (Moreno va convertir Ballroom blitz, de The Sweet, en un himne de la nit kàrmica). El patró de guitarres del moment i pretèrites es mantindria fins al final. Grunge, britpop, la fusió de Red Hot Chilli Peppers i Rage Against the Machine, rock escandinau, indie pop... combinats amb Led Zeppelin o AC/DC.

Dies de ‘manguis’

Els 80 van ser temps molt manguis a la Reial. "Calia ser dur a la porta perquè la plaça era dura", explica José Luis Herrero, porter del Karma entre el 1988 i el 2000. Un dels seus companys era el karateca Jordi Edo, seleccionador de la Federació Catalana de Karate per a la categoria Kumite Júnior fins fa uns mesos. En més d’un enrenou van donar un cop de mà els nois del Karma i el mateix Maño, que ni davant navalles s’acoquinava, al pròxim restaurant El Tobogán, recorda Manoli Amigo, propietària de l’establiment. "Per als Jocs Olímpics del 92, van fer neteja a la plaça –prossegueix–. Quan volen, poden".

Chez Popof, estació terminal

El Karma era eminentment "cerveser", informa Joaquín Martín, cambrer a la sala des de 1985 fins al seu tancament. En un cap de setmana, diu, podien volar 10 barrils de 50 litres i 70 caixes de 24 mitjanes o terços. En got de tub, com els combinats (JB, Cutty Sark, Beefeater i Bacardí eren les marques estàndard), fins al final.

Per cert: ¿garrafó? "Mai". Tot i que hi havia tres factors que podien fer-ho sospitar. Primer: els refrescos eren de màquina, "i el gust d’aquests xarops mai és com el del refresc d’ampolla". Segon: les copes se servien "carregadíssimes de licor, dos gintònics del Karma equivalien a quatre de qualsevol altre lloc". I tercer: el Karma fabricava el seu propi gel (algunes emergències havia solucionat al Sidecar i el Magic), dur com el diamant. No es fonia ni amb un bufador i per tant no aigualia el beure. En resum: la ressaca era monumental perquè l’alcohol ingerit era molt. El garrafó és una excusa clàssica per a les crues de campionat. Després van venir els costats de shots amb tònica i més endavant els gotets de Jägermeister o de Fireball.

Notícies relacionades

Els cultius d’espirulina arriben a l’espai

BTS alterna risc i complaença

Luis Furtado i Caleb Molinero van ser els últims discjòqueis del Karma. Molinero, des del 2020, poc abans de la pandèmia, fins al tancament. Era client des que va començar a noctambular a finals dels 90, fent la ruta que ell i els seus amics van batejar com a Sidekarma. Primer al Sidecar i després al Karma, que tancava més tard (a les cinc de dimarts a dijous i a les sis els divendres i els dissabtes, en els últims temps). A aquest itinerari afegeix Óscar Moon, cantant de We Are Mono, una prèvia al Malpaso i una estació terminal a l’after Chez Popof, "on feia olor de tot menys de salut". Moon, que va punxar al Karma del 1996 al 2002, recorda el Maño com "el capità del barco, tant recollint gots com fregant el terra, fins que no estava tot bé, no se n’anava". Bé, tampoc exagerem. Bé que li donava temps a prendre’s l’última al Magic, que tancava més tard.

El Karma ranquejava des de la sortida de la pandèmia, amb una plaça Reial turistificada a més no poder i el seu aliat Sidecar traspassat l’any 2023. No va intentar adaptar-se als temps i va menysprear la comunicació a les xarxes socials. "Abans cremo el local que posar música urbana", es va sentir dir al Maño. En contra d’algunes coses que s’han escrit, el Karma és un local de propietat de la societat que ara està en mans dels hereus del Maño i Juan Andrés Aguilera. I té unes llicències molt apetitoses. Ja veurem.