Les mans invisibles de Balenciaga

Durant dècades, la història de la moda es va escriure des dels noms propis. Sobretot, masculins. Però a les cases de Cristóbal Balenciaga, tant a Espanya com a França, van ser milers de dones –modistes, aprenents, planxadores, maniquins, emprovadores i venedores– que, puntada a puntada, van sostenir el prestigi de la Maison. El documental i la instal·lació Las manos que cosen, presentats al festival internacional de cine i moda Moritz Feed Doc, recuperen aquesta memòria invisible i la situen, per fi, al centre del relat.

"L’aportació al món de la moda de Cristóbal Balenciaga no hauria sigut possible sense les seves treballadores", afirma Igor Uria, director de col·leccions del Museu Cristóbal Balenciaga i responsable del projecte. No és una frase retòrica: quan la casa va tancar el 1968, més de 2.000 persones formaven part de la seva estructura. Un entramat humà que, durant dècades, va quedar fora del focus i que avui comença a reconstruir-se.

El projecte, que combina investigació, arxiu audiovisual i creació artística, s’endinsa en aquest univers silenciós que va fer possible l’excel·lència del Mestre de l’alta costura. "Cristóbal Balenciaga es considerava part de l’equip, conservant la invisibilitat que li permetia mantenir-se darrere de la cortina", explica Uria. I, en aquest joc de discrecions, les que cosien també van quedar relegades a un segon pla.

Dimensió emocional

La investigació ha permès reconstruir tant l’estructura com la dimensió emocional de la casa. "S’han recopilat noms, càrrecs, fotografies, cartes, eines de treball i testimonis audiovisuals", detalla. Però més enllà de l’arxiu, el que emergeix és una memòria compartida: "Totes el recorden amb gran afecte i admiració, destaquen la seva exigència i se senten orgulloses d’haver format part d’aquesta empresa".

Aquest orgull estava lligat a una cultura de l’ofici exigent, transmesa dins dels mateixos tallers. Moltes començaven sent només unes nenes, com a "chiquitas", i ascendien amb els anys. "El que apreníem a la Maison no s’ensenyava en un altre lloc", recorden. Un aprenentatge basat en la pràctica, l’observació i la repetició, on cada mà trobava el seu lloc dins d’una maquinària perfectament greixada.

Moda, temps i precisió

Notícies relacionades

Cap Butaca Buida es referma amb un nou rècord de 81.513 espectadors

El D’A honra Mia Hansen-Love

Aquesta dimensió sensorial es prolonga a la instal·lació de Susana Blasco, que acompanya el projecte com una experiència física, a la Casa Capell de Barcelona. "Es constitueix com un collage coral amb teles transparents i documents d’arxiu que conviden a transitar la memòria", assenyala. El gest de les mans –repetit, ampliat, fragmentat– es converteix en el fil conductor.

Mirar cap a aquestes mans és també una manera de qüestionar el present. En una indústria dominada per la velocitat, el projecte reivindica un altre ritme. "La moda, abans que rapidesa, és coneixement, temps i precisió", remarca Uria. "Aquestes mans no només cosien teles, sinó que modelaven volums, equilibraven proporcions i donaven forma a una visió estètica", afegeix.