Tradició i matèria contemporània / Evolució estètica de l’espiritual al teatral

Sembla broma, picada d’ullet o casualitat, però després de les polèmiques paraules de Timothée Chalamet menyspreant el ballet i l’òpera, arriba Rosalía i li dona un clatellot en l’obertura del seu espectacle. Convertida en delicada ballarina. Així es va presentar la diva catalana. Va ser l’inici d’una evolució visual molt definida: del ballet clàssic i el sacre al cortesà i el rave.

Els ‘looks’ de la diva

Va ser un xou ple de referències culturals, com el moment en què, emmarcada en una tela, Rosalía va cantar davant el públic, mòbils i llanternes en mà, igual que les hordes de turistes al Louvre fotografiant La Gioconda. O quan, després del final techno de Berghain, es va aplegar amb els seus ballarins amb un banyam negre alat, recreant la imatge de L’aquelarre de Goya

Rosalía va rendir el públic amb un viatge eclèctic, teatral i a estones desenfrenat, com la festa electrònica en una església abandonada. La primera imatge era tota una declaració. Amb un tutú rosa empolvorat i sabatilles de ballet. Disciplina i puresa. A partir d’aquí, el vestuari va virar cap a una dimensió mística. Les línies es van tornar més sòbries, una idea de recolliment, connectant amb aquesta iconografia que travessa Lux. En aquest registre es reconeix el ressò de l’alta costura conceptual que ha envoltat el seu imaginari recent, de Schiaparelli a Dior i Balenciaga.

El següent gir va introduir el contrast: una estètica cortesana, expansiva i teatral, amb referències a una Maria Antonieta contemporània. Rosalía va exagerar el gest. És un llenguatge que dialoga amb l’excés controlat de Vivienne Westwood o el dramatisme històric d’Alexander McQueen, firmes a les quals l’artista recorre últimament. El recorregut va desembocar en una energia més nocturna i actual, on el vestuari li va permetre més llibertat de moviments: boxers de setí combinats amb sostenidors cònics, en rosa. Sense trencar la coherència, va arribar el rave, més físic, menys simbòlic. I va tancar l’arc estètic iniciat en el ballet. Al final, Rosalía es va posar unes ales blanques d’àngel i va volar de l’escenari.

La música clàssica

L’ambiciós pas de rosca de Rosalía en el seu nou espectacle en directe pretén, i ho aconsegueix, abraçar totes les arts. Amb esperit èpic, acosta al gran públic la música clàssica a l’incorporar una orquestra de cambra o el ballet al calçar-se unes sabatilles de puntes.

Si bé Lux, epicentre del repertori que desgrana, va ser gravat amb la London Symphony Orchestra i els cors del Palau de la Música i l’Escolania de Montserrat, a la gira, òbviament, no opta ni per un gran cor –per a això té els vocalistes– ni de bon tros per un conjunt simfònic, per a la qual cosa requeriria més de 50 músics. Ella s’emporta de gira una vintena de professors membres de The Heritage Orchestra, un flexible conjunt de cambra que s’adapta sumant o restant efectius segons els requeriments de cada projecte. I com que al seu disc Rosalía incorpora referències a la lírica i a la música clàssica –ja transformada en fenomen global del pop contemporani–, necessitava cordes, vent i percussió, i ara els té.

Notícies relacionades

La iraniana ‘A fox under a pink moon’ obrirà el DocsBarcelona

No és fàcil aconseguir una altra ‘Big little lies’

The Heritage Orchestra, en aquesta gira capitanejada per la directora, organista i compositora cubana Yudania Gómez Heredia, és un conjunt habituat a treballar amb estrelles mediàtiques del pop, com Dua Lipa i Björk, i amb músics més intimistes com el crooner Jamie Cullum o la inclassificable Jane Birkin. La mestra Gómez Heredia, per la seva banda, s’està llaurant un camí en el camp de la lírica i de la clàssica.

A aquests elements Rosalía hi uneix en diversos temes un fraseig que mira a la lírica, com a Berghain o en aquesta ària en miniatura que és Mio Cristo piange diamanti, i s’acosta amb el seu propi llenguatge a la gramàtica de l’òpera per l’orquestra, el cor i, sobretot, un gest dramàtic gairebé operístic. Rosalía sap envoltar-se dels millors en el seu àmbit, i així ho demostra amb aquests fitxatges, que l’acompanyaran en la tournée fonent-se, en l’escenografia, amb els músics disposats en una fossa orquestral amb forma de creu llatina, molt en la línia espiritual de Lux. Més enllà del seu flamenc innovador, la formació acadèmica de la cantant li permet apostar amb bon criteri en el seu constant afany d’experimentació.