Mirar la nostra roba amb altres ulls

Ens vestim cada dia. Entre mig quilo i tres quilos de roba que ha sigut cultivada, filada, tenyida, confeccionada i transportada sense que ens preguntem d’on ve. "Estem tan desconnectats de les cadenes productives que no sabem com aquesta peça ha arribat al nostre armari", explica l’ecòloga industrial i dissenyadora Clara Mallart (Barcelona, 1981). La seva última obra és un còmic dirigit a adolescents, però, en realitat, a tothom, La vida secreta de la roba.

El punt de partida són dues amigues que comparteixen pis. Una consumidora habitual de cadenes low cost i una dissenyadora crítica. La història de la Rita i la Nico –guionitzada per Anna Llarch i il·lustrada per Panchulei– funciona com a mirall generacional. A través de la seva transformació, el còmic intercala vinyetes amb dades i infografies que radiografien el model dominant: el del fast fashion.

"El missatge no és no compris –matisa Mallart–. La idea no era responsabilitzar ni ser moralista, sinó mostrar que aquest és el sistema i podem decidir com ens hi relacionem". Un sector que, segons la Comissió Europea, és ja el quart més impactant en emissions globals de CO2 (8%) i el tercer en ús d’aigua i terreny. Cada europeu consumeix uns 16 quilos de tèxtil a l’any i a la UE es descarten gairebé 19 quilos per persona. Cada segon, en algun lloc del món, un camió ple de roba s’incinera o acaba en abocadors incontrolats.

"La roba ens identifica, ens fa sentir part d’un grup, comunica", recorda l’autora. Però també és indústria. Des de finals del segle XX, el model s’ha accelerat fins a trencar l’estacionalitat. "I ara parlem de moda ultraràpida: peces noves cada dia a cop de clic". La lògica és lineal: extreure, produir, consumir i tirar. Un engranatge construït sobre decisions polítiques que van impulsar el consum com a motor econòmic i van consolidar la divisió entre un nord global consumidor i un sud global productor.

"El 80% de l’impacte ambiental d’una peça es decideix en la fase de disseny", remarca Mallart. El material elegit, el proveïdor, els processos de tintatge o si serà reciclable determinen la seva empremta ambiental. Per això insisteix en la importància de l’ecodisseny, la traçabilitat i la transparència. "Quan comprem, hauríem de saber a qui comprem, quant comprem i com està feta aquella peça", afirma.

Notícies relacionades

La iraniana ‘A fox under a pink moon’ obrirà el DocsBarcelona

No és fàcil aconseguir una altra ‘Big little lies’

La conversa pública acostuma a assenyalar el consumidor, però l’autora és clara: "És un sistema en el qual tots participem: empreses, consumidors i també l’Administració". La UE treballa en noves regulacions, entre les quals hi ha un passaport digital del producte, una etiqueta que permeti conèixer els impactes i les característiques de cada peça, a l’estil de l’etiquetatge energètic dels electrodomèstics. França ja ha fet un primer pas amb el seu sistema Ecovalis.

Aquest possible etiquetatge no és un simple gest informatiu, sinó un canvi cultural profund. Igual que avui mirem gairebé de manera automàtica l’eficiència energètica d’una nevera o el nutriscore d’un aliment, l’aspiració és que consultem l’impacte d’una peça abans de passar per caixa. Perquè, com diu Mallart, la transformació no serà només tecnològica o legislativa: serà també simbòlica.