Inici de gira a Lió

Rosalía, el ball i la posada en escena del ‘Lux tour’: entre la puresa del ballet i el nervi de la dansa urbana i contemporània

Rosalía: primer concierto de la gira Lux en Lyon

Rosalía: primer concierto de la gira Lux en Lyon / GARETH CATTERMOLE / ACN

2
Es llegeix en minuts
Marta Cervera
Marta Cervera

Periodista

ver +

Rosalía va sorprendre amb un xou on va passar de ballarina clàssica amb tutú i sabatilles de punta a devota de Déu i estrella del pop. Tot això en un espectacle en què va ser recolzada pels versàtils ballarins del col·lectiu (La)Horde ,fundat el 2013 per Marine Brutti, Jonathan Debrouwer i Arthur Harel que dirigeix el Ballet de Marsella. Simplicitat, teatralitat, elegància van destacar en les variades coreografies: dels moments eteris a altres de gran intensitat, potents i sexualitzats.

Ja havien deixat entreveure part de la seva fusió entre passat i present, clàssic i contemporani, en l’actuació de Rosalía als Brit Awards amb una impressionant coreografia de ‘Berghain’, on fins i tot s’integrava el cor. A la gira és diferent. La desena de ballarins que acompanya l’estrella catalana a ‘Lux tour’ són fonamentals. Tant mouen l’artista com contribueixen a traslladar els elements arquitectònics que transformen l’escenari i ajuden la catalana en algun canvi ràpid.

PI STUDIO

Notícies relacionades

El contrast entre els moviments estàtics i desenfrenats es combinen seguint les diferents etapes del xou, respirant al ritme que imposa la música. Rosalía comença com a figureta d’una caixa de música, centrant-se en aquesta part més clàssica i operística de l’àlbum, disfrutant d’una puresa que encaixa amb una primera part del concert dedicada a temes com ‘Sexo, violencia y llantas’ i ‘Divinize’. Rosalía està continguda. Canta sense gairebé moure’s mentre d’això s’encarrega un poderós conjunt. Després un dels ballarins la treu del pedestal i es posa a fer voltes amb ella, agafant-la com si fos una figureta de porcellana. A partir de ‘Berghain’, que acaba amb un exaltació total amb frenètics moviments, tot canvia.

Les coreografies, com el vestuari, sintonitzen amb la posada en escena, molt simbòlica i teatral però també senzilla i orgànica que tant s’adapta als moments de més recolliment com als més exaltats recorrent a la imaginació i a detalls de gran qualitat. Els talentosos intèrprets que l’acompanyen a l’escenari fan màgia visual amb les mans i avantbraços enfundats en blanc sobre un fons negre jugant amb les estrofes de ‘La perla’, però també es transformen per acompanyar-la en una jota modernitzada o en aquestes amalgames de cossos que utilitzen en diversos números on Rosalía s’integra però sempre destaca. La dansa va aportar sentit a la música, hi va jugar a favor. L’únic que va grinyolar van ser algunes escenes de transició on els intèrprets van ser més actors que ballarins, com aquesta paròdia que fan de ‘Mio Cristo piange diamanti’, o quan apareixen plorant entre bambolines.