Un vistós embolcall

Segur que el tercer llargmetratge de Mona Fastvold té una capacitat per sorprendre sense igual entre la resta de pel·lícules estrenades i per estrenar aquest any, i depèn de cada espectador que aquesta sorpresa es tradueixi en entusiasme o bé en estupor. El testamento de Ann Lee converteix la vida de qui va ser la líder d’un grup utopista del segle XVIII conegut com els shakers –una dona convençuda, a causa de les seves visions d’Adam i Eva en ple fornici, de ser la reencarnació de Crist– en un musical abstracte ple de seqüències de cant i ball que barregen el tradicional amb anacronismes contemporanis a la recerca d’un estat superior d’èxtasi religiós.

Les orgàsmiques contorsions que vehiculen aquestes coreografies conviden a ser enteses com a símptomes d’histèria col·lectiva i repressió sexual per part d’una comunitat que promulgava la negació de la carn, i contribueixen a acostar la pel·lícula al terreny de la comèdia involuntària malgrat que Fastvold en tot moment la tracta com un text sagrat.

Essencialment reverencial en el retrat de Lee, i potser temorosa d’entelar els seus valors protofeministes i el desig de pau i igualtat suggerint que també hauria pogut ser una fanàtica pertorbada, la directora mostra un desconcertant desinterès per explorar els efectes del seu poder i interrogar el seu llegat. Resulta difícil, és cert, no sentir una fascinació intermitent per la intrepidesa de la seva proposta, el múscul de la seva posada en escena i l’abandonament visceral que exhibeix la interpretació d’Amanda Seyfried, la mirada de la qual realment sembla canalitzar missatges d’origen diví. Però, fora d’això, El testamento de Ann Lee és una obra espiritualment i psicològicament buida, atenta a l’estilització i indiferent a la reflexió.

Notícies relacionades

Shein obre una antena a Barcelona

Identitat entre dos mons

‘El testamento de Ann Lee’

Mona Fastvold (Estrena: 13/3/2026)