Luz, els nazis i l’art "degenerat"

El 7 de gener del 2015, Luz va arribar tard a la reunió del matí de la revista Charlie Hebdo. Allò el va salvar aquell dia de ser una de les víctimes de la matança que els islamistes van causar a la redacció de la publicació satírica. Deu dels seus amics van morir en l’atemptat. Onze anys després, el dibuixant francès encara es mou amb mesures de seguretat. Avui es connecta per videoconferència davant la premsa. Utilitza un filtre borrós com a fons de pantalla, així res revela on és. Vesteix de negre, samarreta i caçadora. I comença a parlar, en una meditada i torrencial reflexió, gairebé confessió, sobre com ha arribat fins al còmic que ara publica a Espanya, Dos mujeres desnudas (Reservoir Books), en què parla de "memòria", "supervivència", "espoliació" i "del segle XXI, perquè tots estem intentant sobreviure en aquest món".

El títol és la d’una tela de l’expressionista alemany Otto Mueller (1874-1930), un "quadre que era el catalitzador de moltes emocions contràries, de persones que el van estimar i van desitjar i persones que el van odiar". I el còmic és un homenatge a l’art que els nazis van perseguir per "degenerat", alhora que també un avís davant l’"auge de la ultradreta al món".

Luz, Renald Luzier (Tours, 1972), va ser l’autor de la portada de l’especial postatemptat, en la qual va dibuixar Mahoma amb un cartell de Je suis Charlie i un "Tot està perdonat", que avui creu que "pertany a la memòria col·lectiva". Mesos després va deixar la revista –"m’era impossible treballar amb la contemporaneïtat"– i va exorcitzar el viscut al llibre Catarsis (com els seus col·legues Catherine Meurisse i Coco, també supervivents de l’atac terrorista, ho van fer en els còmics La levedad i Seguir dibujando).

"El gener del 2025 es complien 10 anys de l’atemptat i vaig pensar en un nou llibre per publicar. Havia de ser un projecte especial, potent, que em representés, que em permetés fer balanç de mi mateix, amb el qual la gent es posés una mica a la meva pell, perquè tenia ganes de compartir una cosa molt personal i secreta, les meves angoixes, la meva ansietat davant l’auge de l’extrema dreta a Europa i a tot el món, compartir la meva preocupació i també la meva experiència de l’exili exterior i interior. De com el 2015 hi va haver un canvi en mi i vaig haver de trobar una nova temporalitat. Necessitava perspectiva i distància. Una manera de fer-ho primer va ser amagar-me al darrere d’un autor o autora, fent adaptacions en còmic –com Vernon Subutex, de Virginie Despentes–. Però després necessitava una altra motivació". I la va trobar en un tema que sempre el va apassionar, l’art expressionista del període d’entreguerres i, sobretot, l’exposició d’art degenerat que els nazis van muntar a Múnic el 1937 amb obres de Kandinsky, Chagall, Paul Klee, Kokoschka, Mondrian… i Otto Mueller. "Va ser una de les poques exposicions en contra d’una cosa que han existit mai en la història de la humanitat, una exposició de l’odi, en què els nazis van mostrar les obres que no s’havien de fer".

"Quan el llibre ja estava fet, jo em vaig sentir en xoc, imagino que com molts, al veure al mòbil un milionari fent la salutació nazi (al·ludeix a Elon Musk celebrant la investidura de Donald Trump com a president dels EUA). Però no vam saber reaccionar davant d’això. Per això, treballar en aquest llibre era preguntar-se com reaccionem o com encaixem el món amb passivitat, si ens rebel·lem o no davant el que vivim –continua–. Com veure per la finestra de casa del col·leccionista l’auge del feixisme. Aquest és un llibre contemporani".

Ascens del nazisme

Notícies relacionades

Shein obre una antena a Barcelona

Identitat entre dos mons

Les primeres vinyetes mostren Mueller pintant la seva musa, la seva dona Maschka Meyerhofer. El còmic segueix la pista d’una de les seves obres, Dues dones nues. De fet, apunta, posa "el lector o lectora al lloc del quadre". El va comprar l’advocat i col·leccionista jueu alemany Ismar Littmann, que davant l’ascens nazi i la violència que va desencadenar va acabar suïcidant-se el 1934. La seva família va haver de vendre la seva col·lecció i aquella pintura va acabar a l’exposició Art degenerat i revenuda a un altre col·leccionista de Colònia que la donaria a la ciutat, al Museu Ludwig, on Luz el va veure i on va estar 40 minuts tot sol amb ell, dibuixant-lo. "Parlo d’una família espoliada i una de les filles va reclamar la restitució del quadre, tot i que després el va cedir al museu. Aquesta filla, Ruth, també va estar sola durant 40 minuts mirant-lo quan es va retrobar amb ell. L’art ens permet estar no només amb l’obra, que han vist milers de persones abans que nosaltres, sinó també amb els fantasmes".

"Per mi, el 2015 va ser com viure una situació de guerra –reconeix Luz–. Dos mujeres desnudas és una suma de moltes coses, no només de mi, sinó dels artistes, de gent que treballa al món de l’art i la cultura, que per a molts són prescindibles, però som testimonis, fem perdurar la memòria. El que guia el llibre és parlar d’un mateix alhora que t’amaguis darrere d’alguna cosa. Com afrontes ser algú que s’enfronta de cop a la història".