Ignatius Farray: «La comèdia és una força poderosa que pot estar al servei del bé o del mal»

¿El públic eivissenc li sembla d’alguna forma diferent de la resta del públic espanyol?

Bé, jo soc també d’una illa, de Tenerife, i crec que ser d’una illa et marca un cert caràcter. On sigui que vagi un, sempre intenta trobar aquesta mirada còmplice. En el meu humor, penso que tinc el deure de jugar una miqueta al límit i a mi el que m’envalenteix, el que em fa tenir coratge, és aquesta complicitat i aquesta confiança que et dona la mirada del públic i això ho pots sentir en molts llocs, però sempre que he vingut a Eivissa ho sento també. No sé si és per ser d’una illa, però sempre que he anat a Eivissa m’hi he sentit molt a gust.

A més, ja veus el nom del festival ‘Mal del Cap’, amb un subtítol ‘Narrativas Malditas’, com a narratives que se situen als marges, que no pertanyen a un discurs convencional, estàndard i estereotipat, sinó que és un punt de vista singular: i això és el que és una illa, un tros de terra singular envoltada per mar. Una illa és una espècie de metàfora del que és la comèdia, unes coses molt singulars que surten del continent. Si el continent fos l’opinió convencional, clixé i estereotipada, unes illes són el que surt al marge d’això.

¿Sol defensar que es pot fer bromes amb qualsevol cosa?

Jo crec que es poden fer bromes sobre qualsevol cosa, però no es poden fer bromes de qualsevol manera. Admeto que hi ha acudits totalment desagradables i és normal que causin ofensa, perquè hi ha acudits molt feridors i la frontera entre la comèdia i el bullying és molt fina. Jo estic convençut que existeixen els límits de la comèdia i aquests límits te’ls dona aquesta complicitat que et dona l’altra persona. Coses que dic en el meu xou serien intolerables en un altre context i em puc equivocar també: de vegades em pot semblar que hi ha complicitat i no hi ha tanta complicitat com jo pensava. Però, per instint, tu sents quan pots parlar de certa manera i això només pertany a aquell moment i a aquest lloc. Davant d’aquesta mirada d’aquesta persona que em dona aquest marge de confiança, jo em puc expressar d’aquesta manera, però no puc fer el mateix en una altra circumstància.

¿Creu que avui dia ha canviat la perspectiva entorn de l’humor? ¿Considera que està més normalitzat l’humor negre?

Avui dia la comèdia té una presència brutal a qualsevol lloc de la societat, més que mai en la història. A tot arreu hi ha comèdia: et fiques a internet i tot són mems i acudits sobre qualsevol tema d’actualitat política i social; els discursos polítics es converteixen moltes vegades en ocasions de comèdia; encens la televisió, et donen les notícies i, de vegades, fan bromes enmig de les notícies; als còmics se’ns demana que donem la nostra opinió sobre assumptes polítics i assumptes de la cultura... I entenc que la comèdia és una força molt poderosa i com totes les forces poderoses es poden utilitzar per al bé i per al mal. Des de l’antiguitat hi ha la figura del bufó que treu la màscara al rei, als tirans, però alhora la comèdia també pot estar al servei dels tirans.

És una època que a nivell internacional i nacional és molt conflictiva i moltes vegades el malestar social queda anestesiat per les bromes que es fan. Per exemple, ara Donald Trump juntament amb Netanyahu han decidit aliar-se per cometre un genocidi a Gaza, una cosa gravíssima i entrem a internet i hi ha moltíssimes bromes de Donald Trump: hi ha tantes bromes que t’oblides una mica de la gravetat de les coses que passen. En aquest sentit em refereixo que moltes vegades la comèdia està al servei del poder, perquè anestesia el malestar social, i et sembla que tot és una broma i això et fa agafar una distància amb la realitat. Alhora hi ha una altra comèdia, que ajuda a trobar un punt de vista atrevit i valent per mirar de cara al dolor que hi ha al món. La comèdia no és fàcil de convertir en un instrument, seríem molt presumptuosos si volguéssim convertir la comèdia en una eina per lluir-nos o per aconseguir els nostres objectius.

¿Què pot esperar algú que mai ha vist un xou seu?

Un té la il·lusió que el xou sigui una cosa singular, i que de tant en tant surti fora del normal, una cosa que no sigui massa estàndard, ni clixé. Llavors aquest atreviment comporta risc, a veure si surt o no surt. Es requereix fe, jo no venc comèdia aquí i ara, venc fe i a veure si succeeix.

¿Qui és Ignatius Farray?

Jo moltes vegades em veig per la televisió o a la pantalla del mòbil i la meva primera reacció és dir: «¿Qui és aquest puto boig?». Jo no m’acabo de creure a mi mateix, sempre em sorprenc i no m’agrada veure’m tampoc.

¿Quant de personatge hi ha?

Notícies relacionades

Rosalía augmenta més d'un 40% els seus oients a Spotify abans de l'inici de la gira de 'Lux'

Sebastià d'Arbó: "Quan la meva àvia s'estava morint se'm va aparèixer per acomiadar-se de mi. Això passa entre persones que s'estimen"

Puc dir que no és un personatge. La gent que em coneix sap que jo canvio molt tant a sobre com fora de l’escenari. Molta gent em diu «ostres, quin paio més amable que ets» o «quin tipus més carinyós que ets», com que no s’ho esperen. Pujar a l’escenari, per a mi, és una necessitat. Jo no dic que no sigui amable, crec que sí, però part d’aquesta amabilitat és covardia. Covardia en què la gent que em coneix sap que jo no m’atreveixo mai a fer cap tipus de broma, em fa pànic fer una broma a qualsevol persona, perquè tinc por que això es pugui malentendre.

En la meva vida normal no soc capaç de resoldre aquest dilema i per a mi l’escenari és un espai on sí que puc resoldre’l, allà noto aquesta mirada de complicitat i entenc que puc dir aquesta burrada. Potser fico la pota, però tant de bo pugui encertar i que riguem tots dos, que no creï cap confrontació, sinó conciliació. Per a mi això és un alliberament total, aconseguir treure aquesta paraula, que fora de l’escenari no soc capaç.