70 anys de Casa Pagès: de vendre gel a l’esmorzar de forquilla

Setanta anys donen per a molt. Sobretot per convertir-se en història d’un barri. I això és el que ha aconseguit Casa Pagès, un dels restaurants més populars de Gràcia, que va començar sent un local que venia gel i que, amb el pas del temps, va passar a convertir-se en cansaladeria i, finalment, en el restaurant (i punt de trobada del veïnat) que és. Tot i que molts puguin pensar-ho, mai va ser una casa de pagès, sinó un establiment que havia inaugurat una família que en tenia una a la carretera de l’Arrabassada. D’allà el nom amb què el va batejar. Corria l’any 1956 i venien barres de gel i distribuïen La Casera i Estrella Damm. En els 60, van convertir la meitat del local en cansaladeria i l’altra meitat en celler que venia vi a granel.

Casa Pagès va canviar de propietat en els 70 i la cansaladeria va desaparèixer per convertir-se en un celler amb bar. Però no va durar gaire. A finals d’aquella dècada, les autoritats el van tancar perquè organitzaven timbes il·legals de pòquer, i els amos de llavors i els clients que van enxampar allà dins van trepitjar el calabós. El 1981 se’l va quedar Pedro Barros. Després d’un any de reformes, el va reobrir el 1982 i allà segueix el seu fill Alberto, que rememora moltes anècdotes de Casa Pagès, que en certa manera expliquen la història de Gràcia i de Barcelona perquè ha sigut un lloc de reunió per als veïns. "Molta gent ve sola a veure qui es troba", assenyala l’Alberto, actual cap del negoci.

"Era un bar de menú per a treballadors. A la zona hi havia fusters, lampistes, pintors... Tot i que també venia gent d’Enher [la seu de la companyia elèctrica era a l’actual Hotel Casa Fuster]; d’Olivé Gumà, coneguda com la clínica dels toreros; de la farmacèutica Bayer...", recorda. Casa Pagès, que també és seu de la Colla La Moderna de Gràcia de Sant Medir, va donar menjar moltes vegades a Pasqual Maragall quan estava pel barri.

Però la crisi postolímpica va fer que el fill gran del Pedro, que es deia com el seu pare, agafés les regnes i ampliés l’oferta a les nits amb torrades amb botifarra, amb anxoves, amb escalivada... La clientela es va rejovenir i Casa Pagès va sobreviure. El 2000, Pedro júnior es va cansar i el pare va reprendre les regnes tot i que amb més ganes de jubilar-se que d’una altra cosa, així que va estirar l’Alberto, el seu altre fill, que sovint l’ajudava. "Estava fart de Casa Pagès. Els meus amics sortien de marxa, anaven al futbol, estaven amb les seves nòvies... i jo m’havia de quedar aquí pencant", admet.

Però no va tenir gaires més opcions perquè tampoc sabia què fer amb el seu futur professional. I poc després es va quedar al capdavant del local amb uns vint anys. "El meu pare estava a punt de jubilar-se i em deixava fer el que volgués, tot i que no hi estigués d’acord", explica l’Alberto, que somriu al recordar com discutien sobre aquelles amanides mixtes que servien. L’Alberto deia que estaven molt passades de moda i que havien de fer-les de ruca o espinacs, i el seu pare s’escandalitzava: "¿D’espinacs crus? ¡Això és una porcada!".

Igual que el 1982

Notícies relacionades

Un estudi demostra que els romans ja buscaven or a la Cerdanya

Alta literatura de transistor

L’Alberto va començar a enamorar-se d’aquell "negoci de subsistència" i la cosa va començar a funcionar bé. Fins que va arribar la crisi del maó... i la cosa va funcionar encara millor. "Al ser un lloc de preus populars ens va anar de conya, amb cues com les que havíem tingut en els 80 i principis dels 90". Aquell menú de migdia costava uns nou euros. "No hi havia res igual al voltant, i a la nit tampoc hi havia llocs com el nostre, que feia quatre coses senzilles, amanides i entrepans". Alguns bocates segueixen des d’aleshores, com el Freud (pollastre amb formatge brie) i el Sòcrates (llom amb formatge i pebrots), igual que l’espai, idèntic al de 1982, amb les mateixes taules i cadires, i el menú, que avui costa 14,90. Així ha seguit fins ara, amb petits canvis, com els vermuts de cap de setmana, els nous esmorzars de forquilla i el recent fitxatge del xef Fernando Cuenca, amb qui pretén reforçar l’esperit dels anys 80. "De fet, aquests esmorzars són molt de l’època: fricandó, capipota, mandonguilles, calamars amb botifarra negra, botifarra amb mongetes...".

Barros no té complexos a mirar el passat. De fet, el reivindica: "Hi ha molts llocs que el volen reproduir però són de cartró pedra perquè no són aquí des d’aleshores, i nosaltres sí. Tenim història, tenim solera. Som originals, autèntics, i oferim plats de sempre, com ous ferrats amb pernil, trinxat de la Cerdanya... Som el bar de la cantonada de tota la vida".