¿El Museu del Barroc de Catalunya no té cap obra feta per una dona?

Una vintena de persones van respondre a la convocatòria, amb parades davant una desena d’obres que van fer de fil conductor de les explicacions. Sánchez ha recordat que fins al renaixement no hi ha constància de dones artistes, que no vol dir que no hi fossin, però es mantenien en el més absolut anonimat. A partir d’aquesta etapa, ja apareixen noms importants a Itàlia i als Països Baixos. En el cas d’Itàlia el va propiciar el fet que formessin part de l’aristocràcia, que suposava poder gaudir d’una formació molt completa, o bé ser filles d’artistes. Sofonisba Anguissola, Lavinia Fontana, Irene di Spilimbergo, Artemisia Gentileschi i Elisabetta Sirani en són alguns exemples.

Admirada per Miquel Àngel

Anguissola va destacar molt i fins i tot se sap que el gran Miquel Àngel, que va conèixer la seva obra quan amb prou feines ella començava a despuntar, l’admirava. Sofonisba es va convertir en dama d’honor de la Reina d’Espanya i en retratista de la família reial, i va fer alguns quadres que es van arribar a atribuir al Greco. Sirani era la filla d’un artista a qui va superar en qualitat. Als Països Baixos, gràcies a una etapa d’auge econòmic que va generar un important clima intel·lectual i artístic, van sortir noms com Judith Leyster, Clara Peeters i Maria van Oosterwijck.

Del barroc hi ha una pintora catalana, Angelina Justiniano, que va pintar les quatre portes de l’òrgan de l’església de Sant Jaume d’Ulldemolins, al Priorat. Se sap que va ser ella perquè va firmar l’obra.

Per mostrar el rol de la dona en la societat del barroc, la guia ha comentat diverses pintures, com la de Pasqual Bailon Savall del naixement de Jesús, on només hi ha dones, tret de sant Joaquim. S’ha aturat en dos bustos masculins de l’església Prioral de Sant Pere de Reus, obra d’Agustí Pujol II, per parlar d’Elisabet Vicenç, que va enviduar i va quedar al càrrec del taller del seu marit, que va gestionar. Va ser ella qui va contractar l’artista per realitzar l’obra reusenca dels dos bustos. Per tant, és la responsable indirecta d’aquesta i altres peces.

En molts casos, la representació de la dona té un estret vincle amb la religió. Apareix com a virginal i santa o és directament l’escama del pecat. La Mare de Déu alletant el seu fill, de Pere Cuquet; la Pietat, de Josep Juncosa, on ha fet notar la diferència de la vestimenta de Maria Magdalena, de qui ha comentat la manipulació que va fer l’Església del personatge, convertint-la en una prostituta, si bé a la Bíblia no consta.

Les beguines

El dinar de sant Francesc i santa Clara al convent dels Àngels, d’Antoni Viladomant Manalt, ha servit per parlar de les comunitats religioses, i, a partir del Consell de Trento, de la prohibició que les dones fossin conselleres espirituals, si bé algunes es van saber deslliurar de les regles imposades per una societat eminentment pàtria. És el cas d’unes comunitats de dones en època medieval anomenades beguines, que vivien apartades de la societat i que, lògicament, no agradaven gens a l’Església.

Davant l’Arbre dels beneficis del rosari, que Sánchez ha definit com una de les seves peces preferides del museu, un quadre anònim de la desapareguda església de Sant Pere Màrtir de Manresa que els dominics utilitzaven per difondre el valor de resar el rosari, ha repassat la història de dos dels personatges que hi apareixen. L’Alexandra, una noble decapitada i llançada a un pou (el cap) perquè els seus dos pretendents van morir batent-se en dol i les seves famílies la van considerar a ella culpable. I Domenica, una comtessa que va quedar vídua i que, després de quedar en la misèria perquè uns tirans li van treure tot, va poder recuperar-ho… resant el rosari. L’Alexandra també va poder anar al cel gràcies a això. En els dos casos, ja es veu el rol que es donava a les dones…

Notícies relacionades

Així serà el nou MNAC el 2029: revelat el projecte que incorpora el palau de Victòria Eugènia

Sopa de Cabra publica una versió electrònica de 'Camins' amb la cantant Suu i el discjòquei Mon Dj

Les íñigas, les dones que van recolzar sant Ignasi de Loyola en la seva estada a Manresa, que el van ajudar i el van cuidar, entre les quals hi ha Jerònima i Agnès Pujol, han aparegut a la sala pintada de lila del museu, davant les escenes d’alabastre protagonitzades pel pelegrí en la seva estada a Mandaza. La Manresa del segle XVI també va mirar amb mals ulls aquestes dones, fins que el Vaticà va santificar Ignasi i, quan va enviar a Manresa uns emissaris per recollir testimonis, totes les famílies van voler tenir alguna avantpassada íñiga.

El final del recorregut l’ha protagonitzat la peça d’una dona que va formar part d’un altar d’ànimes, un art efímer que, en aquest cas, s’ha pogut conservar. Representa una dona en la flor de la joventut a què un esquelet l’agafa amorosament li recorda allò del temps fugit… La mort, ja se sap, no distingeix homes ni dones.