‘2+2=5’: la distopia d’Orwell era això

"La guerra és la pau". "La llibertat és l’esclavitud". "La ignorància és la força". Són els lemes oficials, i el resum, d’una lògica basada en la vigilància massiva i la manipulació de la veritat que articulen l’Estat liderat per l’entitat totalitària coneguda com a Gran Germà, protagonista de la novel·la distòpica 1984.

George Orwell la va escriure els últims mesos de la seva vida, utilitzant les últimes restes d’energia que li deixava la tuberculosi, sense saber que es convertiria en un clàssic de la literatura del segle XX i que avui, més de 75 anys després que es publiqués, difícilment podria resultar més profètica.

El nou documental de Raoul Peck, Orwell: 2+2=5, que s’acaba d’estrenar, afirma que tot el que va alimentar les idees d’Orwell pot aplicar-se avui a Myanmar, Haití, Rússia, Israel, Hongria i especialment als Estats Units. "Al llarg del planeta es detecten tots els trets que defineixen un règim autoritari", assegura el director. "L’admiració al líder, la censura i el control dels mitjans, la repressió de la dissidència, la vigilància i el control de la societat civil, la propaganda que reemplaça la informació independent, les lleis utilitzades selectivament contra la dissidència. Tots".

Peck construeix la nova pel·lícula íntegrament a partir de les paraules d’Orwell, recorrent a cites dels seus assajos, cartes i diaris i no només a llibres que va publicar, com l’al·legoria política Rebel·lió a la granja, a més del ja citat, sinó també a les seves respectives adaptacions cinematogràfiques. Mentrestant, mentre explora els orígens relativament privilegiats d’Orwell i les experiències a l’estranger que li van ensenyar a desconfiar dels impulsos totalitaris –com combatre amb els republicans a la Guerra Civil espanyola–, connecta la visió del poder i la tirania descrita a 1984 amb una allau d’imatges arrencades dels noticiaris recents: refugiats que viatgen a la deriva, carrers bombardejats a Gaza, Mariúpol i Beirut, imatges de Trump, Putin, Zuckerberg i Musk, entre altres figures despòtiques, creacions de la intel·ligència artificial que confonen el que queda de la realitat.

El resultat, més que un documental, és com un malson en què Orwell observa com les seves advertències es fan realitat. "Oficialment, al voltant del 40% dels països del món, prop de la meitat del planeta, no són lliures", afirma Peck. "I és important recordar que les conductes autoritàries no arriben de la nit al dia. Se’ns van imposant a poc a poc".

Quan la novel·la més important de l’autor nord-americà es va publicar el juny de 1949, va ser percebuda immediatament com una denúncia de l’estalinisme. "En realitat, diferents bàndols van intentar fer-se seu el discurs del llibre, tant els comunistes com els capitalistes, tot i que el cert és que Orwell sempre va criticar l’abús de poder vingués d’on vingués", matisa el director, que de fet dedica la major part de 2+2=5 a l’actual president dels EUA.

Persuasió i resistència

"La gent riu de les estupideses que diu i fa, com si fos un pallasso. Al principi, els opositors de Hitler també es reien d’ell", lamenta. "I quan Hitler va arribar al poder, va atacar els mitjans, l’educació, el sistema judicial i la resta de les institucions. Trump ha fet justament el mateix, ràpidament". L’actual inquilí de la Casa Blanca, afegeix Peck, també ha adoptat la "neollengua", l’idioma artificial creat pel règim del Gran Germà a 1984. "Simplement, menteix i menteix sense parar a fi d’avassallar els que el critiquen, i així elimina la seva capacitat de resistència i fins i tot la seva capacitat per pensar". La nova pel·lícula, a més, ofereix successius exemples més de líders autòcrates que manipulen el llenguatge per enganyar i desorientar la seva gent, "mirant de persuadir-los que el que estan veient no és el que estan veient, que el que estan sentint no és el que estan sentint, que dos més dos són realment cinc".

Peck va comprendre ben aviat que el que deien els polítics mai coincidia amb la realitat que ell experimentava i que, quan els periodistes abaixen el cap i ningú es queixa, sorgeix l’imperi del terror. Nascut a Haití, va fugir amb la seva família de la dictadura de François Duvalier el 1961 i va créixer en el que llavors era la República del Congo, on el seu pare treballava per a les Nacions Unides; després d’estudiar enginyeria i economia a Berlín, va tornar al seu país per exercir com a ministre de Cultura en els 90.

Es va donar a conèixer com a cineasta gràcies a No soc el teu negre (2016), documental que utilitzava les paraules de l’escriptor James Baldwin per examinar la raça i el poder als Estats Units, i que li va proporcionar una nominació a l’Oscar. La seva filmografia posterior inclou la minisèrie Exterminad a todos los salvajes (2021), que rastreja els mites imperials i la supremacia blanca que donen forma al món modern. "Si no pogués utilitzar la meva feina per parlar de política, probablement em dedicaria a una altra cosa", sentencia.

Notícies relacionades

La capital europea dels espectacles immersius

‘Sirat’ vista des del Marroc: de decorat, un conflicte

"El deure de l’art és reflexionar sobre el món", afirma. L’actitud egocèntrica d’alguns artistes, opina, és un reflex de la pèrdua de valors col·lectius. "Avui vivim en un món individualista, la gent s’inventa a si mateixa a les xarxes socials amb l’única finalitat de nodrir el seu petit jo. Considerant com van lluitar els nostres avantpassats per la democràcia, el nivell d’entotsolament que ens envolta és insultant".

Malgrat tot, el director de 2+2=5 mostra esperança davant el futur, tot i que ell no l’anomena així: "Mai utilitzo la paraula esperança, perquè suggereix la creença que algú apareixerà d’allà a dalt en algun moment per salvar-nos", aclareix. "No, l’únic que ens proporcionarà la salvació serà el que nosaltres mateixos fem o deixem de fer. El teu futur depèn del que tu mateix facis al costat d’aquells que t’envolten. Si ens quedem de braços plegats, o enganxats a les pantalles, no arreglarem res", recorda.