Calbes, l’últim estigma femení per fer caure

Entre un 30% i un 40% de les dones patirà algun tipus d’alopècia al llarg de la seva vida. Entre un 1% i un 2% tindrà alopècia areata, una malaltia autoimmune que pot provocar la pèrdua total dels cabells –incloses celles i pestanyes– i que no distingeix d’edat: també afecta nenes i nens. La dada dibuixa una realitat massiva i, no obstant, invisible, o, almenys, que encara es tracta d’amagar. ¿Com és possible que una de cada tres dones perdin parcialment o totalment els cabells i amb prou feines existeixin relats culturals sobre això? La resposta llisca entre l’estigma estètic, la pressió per encaixar en el cànon de bellesa i la possibilitat, a diferència d’altres condicions físiques, d’amagar-ho amb perruca, barret o mocador.

"El que no es veu no existeix", resumia amb ironia en un recent col·loqui a Barcelona Júlia Vincent, professora, actriu i cofundadora d’A Pelo, una associació que va néixer a la capital catalana el 2017 amb l’objectiu de visibilitzar l’alopècia. "Érem quatre i ja som 150 ‘pelonas’ –així s’autodenominen amb orgull– a tot Catalunya", enumera.

Potser per això, fins fa tot just cinc anys, els que buscaven referents es trobaven amb el buit. Avui, per primera vegada, coincideixen tres obres de tres dones que aborden el tema des de llenguatges diferents –fotografia, cine i novel·la gràfica– i que comparteixen un mateix objectiu: visibilitzar per transformar i normalitzar. I, aquí va un espòiler: sense drames.

‘Pelonas’: la intimitat com a acte polític

El germen del fotollibre Pelonas, d’Annabelle Sproat, neix precisament d’aquesta absència. Després de llegir un assaig de l’Institut Català de la Dona sobre pressió estètica, la fotògrafa va topar amb testimonis de dones amb alopècia i va quedar impactada. Llavors va contactar amb l’associació A Pelo i va començar a retratar-les a les seves cases, en la intimitat, lluny del dramatisme i a prop de la vida quotidiana. "A Eli, a Barcelona; a Jane, taiwanesa, a Londres; a Chris, a Nova York. Un mosaic d’històries per desafiar la pressió estètica i obrir una conversa col·lectiva sobre identitat, bellesa i acceptació", sintetitza.

El projecte tenia dos propòsits: "visibilitzar i normalitzar l’alopècia". Les seves fotos van prendre espais públics, en forma d’exposicions: centres cívics, ambulatoris, estacions de metro... o, des d’aquesta setmana, al CAP de Palafrugell. Les protagonistes, moltes d’elles completament calbes, posen en la intimitat i acompanyen les fotos amb cartes escrites al seu jo anterior a la caiguda del cabell. "Una de les coses més difícils és el moment inicial, el fet de creure que no tens xarxa o mirall on mirar-te", reconeixen.

Sproat juga amb el prejudici i el desconeixement del tema que continua instal·lat en la societat. Explica que una editora, després de fullejar el projecte, li va dir: "Això va de càncer, ¿no?". Es va quedar perplexa al descobrir que no. "És una associació automàtica que revela fins a quin punt la societat interpreta la calvície femenina com a sinònim de malaltia greu, i no com una condició freqüent", explica.

‘Mujeres calvas’: homenatge alliberador

El 2019, Sandra Román va topar a Instagram amb la imatge de diverses dones calbes somrient. Coneixia l’alopècia perquè la seva mare també havia perdut els cabells, però l’havia viscut en la intimitat i des del silenci. "Necessitava saber que la meva mare no era l’única", explica la periodista. Va buscar referents culturals, però no en va trobar. D’aquesta carència va néixer el documental Mujeres calvas, que avui pot veure’s a Filmin.

La pel·lícula recorre les diferents fases del procés: la caiguda sobtada, el desconcert, l’ocultació sota perruques o mocadors, la vergonya i, en alguns casos, l’alliberament. Moltes estan completament calbes, resultat d’una malaltia autoimmune que pot aparèixer també en la infància i que, malgrat la seva freqüència, continua envoltada de silenci. El film es resisteix a convertir-lo en identitat.

‘Calva’: autobiografia en blanc i rosa

Notícies relacionades

"¿I on són els fatxes d’Atresmedia?"

Miguel Poveda presenta el documental ‘Enlorquecido’

Es tracta d’una novel·la gràfica autobiogràfica de Tereza Drahonovská, il·lustrada per la seva amiga Stepánka Jislová, i editada a Espanya per Andana Gràfica després d’aconseguir un èxit rotund a la República Txeca, país d’origen de les autores. Aquí la caiguda dels cabells es converteix en un viatge emocional que travessa l’autoestima, la feminitat, la relació amb la medicina i la mateixa identitat. El còmic recorre tractaments, consultes mèdiques, dubtes i converses incòmodes fins a arribar a la decisió de rapar-se. Després de la publicació, Drahonovská va rebre desenes de missatges de lectores que li deien que aquella era també la seva història. "Fins i tot hi ha influencers calbes com jo al meu país", remarca.

Les tres obres estan connectades per l’associació A Pelo, nascuda a Barcelona fa gairebé una dècada. Avui ja sumen 150 (inclosos tres homes). El seu paper no és només d’acompanyament, sinó d’activació cultural. "Això no ho fas per a tu, això és per a totes", defensen. L’associació insisteix a desplaçar la vergonya cap a l’elecció lliure: perruca, mocador o el cap descobert, però sense amagar-se.