La pitjor part i la millor del periodisme

L’ escàndol de les escoltes il·legals de News International, la divisió britànica del conglomerat mediàtic News Corporation, fundat i controlat per Rupert Murdoch, pot semblar un record llunyà, molt llunyà, però les qüestions subjacents (abús de poder, ocultació de la veritat) no poden ser més tristament rellevants. Per això té sentit que es torni des de la ficció a una història que va acabar, recordem-ho, en set importants investigacions policials, gairebé 40 condemnes i el tancament del diari News of the world.

Produïda i coescrita per l’addicte a la feina Jack Thorne (cocreador d’Adolescencia), l’ambiciosa minisèrie The hack aborda els fets a través de dues històries en principi més o menys autònomes i que, a poc a poc, conflueixen cada vegada més amb intensitat. D’una banda, hi ha la investigació del periodista Nick Davies (David Tennant), el col·laborador de The Guardian que va destapar el pirateig telefònic al citat i extint diari. Durant anys, Davies s’implica de manera creixent en el cas, tot i que això li costi la salut. La dramatització és exhaustivament fidel als fets, però està molt enganxada al personatge, que veiem en les seves relacions amb la seva exdona Caroline (Elisabeth Hopper) i els seus fills, un d’ells possible víctima de bullying: la connexió amb Adolescencia.

De l’altra, des del segon capítol seguim també la investigació policial d’un crim sense resoldre del 1987, l’assassinat a destralades de Daniel Morgan, detectiu privat lligat a News of the world. El 2002, el detectiu en cap superintendent Dave Cook (Robert Carlyle) és informat que el cas es reobrirà i que ha de liderar una operació oberta que n’oculta una d’encoberta. Amb el temps, Cook adverteix lligams misteriosos entre els mitjans i la Metropolitana.

Notícies relacionades

La dècada increïble de la cocteleria Paradiso

Els anys rebels d’un detectiu de llegenda

La pitjor part i la millor

El director Lewis Arnold (Condena, Sherwood) cultiva estils i tons molt diferents a partir del joc de contrastos ja proposat per Thorne des del guió. La història protagonitzada per Tennant és dinàmica i irònica, una espècie de Fleabag periodística amb freqüents ruptures de la quarta paret i cartells publicitaris i pòsters que (en moments de dubtós gust estètic) poden prendre vida. La que lidera Carlyle és més sòbria i afligida, un thriller sense gaires floritures lúdiques, menys a prop de l’esmentada creació de Phoebe Waller-Bridge que d’un relleu aplicat de Line of duty. Dos artificis diferents per arribar a la mateixa veritat: si volem que el periodisme sobrevisqui i, amb ell, la democràcia, és essencial dignificar la nostra professió. Aquesta sèrie mostra la pitjor part de l’ofici, però també ens recorda la millor.