Elisabeth Anglarill, escriptora: «No soc una persona esotèrica, però hi ha llocs amb els quals connectes i Empúries n’és un»

¿Què significa Empúries per a vostè?

Un espai que em fascina. De vegades hi ha llocs amb què connectes. No soc una persona esotèrica, en el sentit de dir que vaig tenir una altra vida allà, ni de bon tros, però sí que hi ha llocs amb els quals estableixes un vincle ràpidament i, en aquest cas, no et diré que em conec cada pedra, però gairebé.

Del periodisme a la literatura. ¿Què ha motivat aquest salt?

La ficció sempre ha sigut present en la meva vida i ja m’havia presentat a concursos amb relats, però no m’havia enfrontat a un projecte tan ambiciós i tan llarg amb la voluntat de publicar-lo. Supongo que el salto de periodista a novelista es como orgánico porque, al final, estamos contando historias y las herramientas son las mismas: las palabras. Primer deixes volar la imaginació, no has de ser fidedigna a la realitat, tot i que va bé ser versemblant. Llavors ets tu qui mana els teus personatges i no a la inversa, com quan fas una informació i has de cenyir-te estrictament a la realitat i ser molt fidel als testimonis. Crec que aquest vincle, definitivament, és el d’explicar històries de maneres diferents.

En aquesta història, l’Escala és l’escenari escollit. ¿Quina relació manté amb ella?

Tota la vida, des que era a la panxa de la meva mare, que m’he mogut per l’Empordà, per la Costa Brava, perquè ha sigut el lloc familiar d’estiueig, que ha anat variant en funció dels anys. Vam començar a Begur i vam anar pujant cap al nord. Llavors tinc molts records infantils de l’Escala, d’Empúries, de tota la badia de Roses; és un lloc que m’és molt pròxim i potser, com que no tinc un poble perquè soc de ciutat, m’he autoadoptat allà mateix. És el meu lloc de referència, on vig a recarregar piles, on m’agrada asseure’m davant el mar i disfrutar del so de les onades, del verd dels pins, i sobretot m’agrada molt més a l’hivern que a l’estiu, ara com ara. Quan tens 20 anys és diferent, però ara t’asseguro que sí.

A més, descriu l’Escala amb profusió de detalls. És com si ens fes un passeig pels seus llocs estimats.

Ho són, me l’he trepitjat molt.

També inclou elements que li són molt propis d’ara i d’abans, com el parlar salat, la tramuntana...

He de dir que hi ha un coneixement que s’adquireix recorrent-lo i l’altre que he hagut d’adquirir a la biblioteca de l’Escala, sobretot la part històrica. He consultat l’arxiu, he estat moltes hores mirant revistes antigues per veure que no es parlava igual o les cançons que es cantaven en aquella època. Suposo que per deformació professional, perquè soc periodista, he anat a informar-me a les fonts, a documentar-me i, igual que ho faig per la part més criminalística, també ho he fet per la part històrica. He anat a buscar ser com més versemblant possible, tot i que la història sigui absolutament de ficció.

¿‘Los malos muertos’ són morts que molesten, morts inoportunes?

No hi ha mai bons morts, però hi ha morts lògiques o esperades, però ‘Los malos muertos’ són els que indignen, els que pertorben un entorn, els que apareixen al lloc on no haurien de ser i no hi encaixen gen i que, per tant, sacsegen tot l’entorn, sigui familiar o, en aquest cas, el de tota una localitat.

A la seva novel·la, com a mínim, hi ha un parell d’aquests morts, però també persones, com la policia Alex Sabell, que volen saber qui són, donar-los pau.

Sí, és aquesta necessitat de justícia que té l’Alex i que va una mica lligada també a coses que van brollant del seu interior i que tenen a veure amb els morts, però que formen part del seu passat. En aquesta novel·la hi ha tant secrets dels morts com secrets dels vius. A mesura que s’avança en la lectura, es pot veure que en la família de l’Alex també hi ha secrets i que això a ella la sacseja i també té una necessitat important de saber, que extrapola a qualsevol persona que s’hagi trobat; no concep que no se sàpiga qui és o a qui pertanyen les restes òssies que s’han trobat al jaciment i que es tanqui el cas com si res.

La novel·la l’estructura en dos temps: un l’any 1912 i l’altre el 2012, i tots dos comparteixen l’escenari del jaciment d’Empúries i l’Escala.

Sí, els fets que passen el 1912 tenen una continuïtat en el temps que es prolonga fins al 2012. A més, hi ha aquest crim per resoldre que no es resol fins al 2012. Per tant, sí, aquestes dues trames es van combinant.

En la del 1912 recrea un moment molt especial: l’inici de les excavacions a Empúries i com els escalencs ho vivien, de manera contradictòria.

És un moment en què tot estava per fer i, evidentment, la legislació no tenia res a veure amb l’actual. Avui dia, el que és patrimoni i el que no ho és està molt marcat i establert, i no hi ha cap dubte. Però en aquella època hi havia el dilema, tampoc estava acotat. Era el moment de l’eclosió de les expedicions arqueològiques en molts llocs i al jaciment d’Empúries s’havia oficialitzat l’excavació per part de la Junta de Museus, s’havia decidit que això seria oficial. A més, hi havia molt interès per part de les autoritats i les institucions per identificar allò que s’estava excavant allà com la història oficial del país. D’aquí aquests discursos tan encesos de Puig i Cadafalch, per exemple, i de la defensa enverinada que fa Jaume Gavaldà, que és el director de les expedicions, de la defensa del patrimoni, que allò que es troba no només en l’entorn acotat d’Empúries, sinó als voltants, en les vinyes dels propietaris, doncs, han de començar a pensar, i això és el que estan intentant explicar a la gent d’allà, que és patrimoni i que, per tant, pertany a tots i no només a ells, que no l’han de posar en una vitrina a casa o vendre’l a qui els faci la millor oferta, sinó que han de pensar que és una cosa important i que té un valor afegit, més enllà d’unes monedes.

És el naixement de la consciència que és un llegat que cal protegir.

És el moment en què està sorgint aquest concepte a casa nostra i, per això, és tan interessant. A part que s’estava començant a descobrir el gruix important d’Empúries.

En aquell moment, al costat dels grans noms, imagina Mateu Mercader, un jove arqueòleg.

Mateu parteix d’una idea abstracta, aquest idealisme d’un moment efervescent. Ell, doncs, és un jove amb il·lusions, que vol portar a terme el treball amb la serietat més gran possible, que creu en el que fa. Però una vegada arriba al jaciment també es troba amb moltes contradiccions i es desorienta molt. Tampoc sabem gaire bé cap a on tirarà: si aprofitarà el seu accés directe a les ruïnes per fer espoli d’antiguitats o es decantarà per la defensa del patrimoni, com sembla que apunta al principi. Això ho deixo a l’aire.

Cert, hi ha una certa incertesa. També al jaciment.

Sí, m’interessava crear un clima ambigu.

Alguns dels escenaris que retrata en aquell 1912 ens són molt presents ara, com Villa Teresita, l’actual Hostal Empúries.

L’hostal, originalment, era Villa Teresita, i després ha patit múltiples variacions, intervencions i ampliacions, però si vas a l’hostal hi ha penjades algunes fotografies de Josep Esquirol, que n’hi ha alguna que és la mateixa Villa Teresita. Llavors és molt fàcil, avui dia, fins i tot, distingir el perfil de la façana. Aquestes fotografies de Josep Esquirol tan bones de les ruïnes m’han resultat una gran inspiració, perquè veient-les és molt fàcil entrar tu dins de la fotografia i començar a sentir el soroll del pic i la pala i de les vagonetes sobre els raïls, perquè realment transporten. Això també ha sigut una font d’inspiració important.

En el seu relat no només s’esmenta Esquirol sinó que també apareix Caterina Albert i la seva vinculació amb Empúries, que és molt important.

Sí, em va semblar que si la novel·la estava ubicada en aquella època i a Empúries, passar per sobre de Caterina Albert era com una mica injust, perquè va ser una figura important, que a més va fer aportacions; ella no estava de passada. Es parla de prohoms, però ella també era una prodona de la ciutat, la seva família, però ella també. Puig i Cadafalch i Caterina Albert són els dos únics personatges reals que apareixen amb diàleg a la novel·la, perquè d’Esquirol es fa menció, però no apareix com a personatge mai.

En l’altre fil temporal, el 2012, tenim la trama més policíaca. És quan apareixen dos cadàvers: un d’actual i l’altre del 1912.

Són dos morts amb cent anys de diferència, però estan lligats, d’alguna manera.

També trobem robatoris de patrimoni en els dos fils temporals.

Òbviament, robatoris de peces valuoses sempre n’hi ha hagut, però és una qüestió que continua vigent. Era una manera de fer una espècie de denúncia social, d’emfatitzar que són notícies reals, no mentides, que passen cada dia. Tampoc m’estic inspirant en un fet concret.

La Interpol disposa d’una web dedicada a delictes contra el patrimoni cultural.

Sí, treballen en col·laboració internacional quan es tracta d’espolis que arriben al país, per exemple, a través de subhastes per ser blanquejades i que provenen de països en conflicte. Països com el Iemen, on és molt difícil rastrejar les peces perquè tampoc estan ben identificades ni classificades, ja que hi ha tràfic i arriba fins a Europa, al món occidental en general. Després també hi ha alguns espolis, potser de menys abast, com anar amb un detector de metalls a les proximitats de jaciments, potser no entrar a les zones acotades, sinó a l’exterior per buscar monedes antigues o coses així. I això passa a Espanya cada dia.

¿I robatoris en museus?

Que jo sàpiga, aquí això no passa. Bé, va passar al Louvre, però no és l’habitual.

¿Com ha sigut el procés d’escriptura d’aquesta primera novel·la perquè té una trama complexa?

Sí, amb bastants personatges i amb moltes capes. Jugo amb la idea que la mateixa novel·la és com un jaciment on vas excavant, excavant, i cada vegada que baixes vas trobant una altra capa i el lector es pot quedar amb la lectura d’entreteniment, que és absolutament vàlida, divertida i amena, però si vol anar aprofundint pot anar trobant altres interrogants, altres qüestions, i no fa falta quedar-se a la superfície, si no vol. Això no es fa així com així, és un exercici complex, he pogut donar temps a la novel·la i deixar-la reposar una estona. Una estona vol dir un temps i això et dona una distància que després, quan la tornes a reprendre, li pots treure el greix que li sobra i anar una mica més a l’essència i fer que tot lligui bé. En aquest sentit, m’he sentit una privilegiada, he disfrutat molt de l’escriptura perquè realment és un lloc on em trobo molt còmoda i m’agrada, però això no treu que també jo mateixa digui que m’he complicat una mica amb una trama sofisticada que podria haver fet més simple.

Notícies relacionades

Sílvia Soler imagina trobades impossibles al seu nou llibre, com Mercè Rodoreda, Virginia Woolf i Natalia Ginzburg juntes

El trio empordanès Xiprer debuta amb un disc sobre la gentrificació i la crisi de la vivenda

¿Que sigui policíaca és perquè li interessa el gènere o per què la història ho demanava?

Soc molt lectora de novel·la policíaca, però una cosa és ser lectora i una altra, escriptora. Va ser un repte que em vaig posar a mi mateixa i a més potser al principi només vaig iniciar la novel·la policíaca en el temps passat, el 1912, però sí que vaig notar la sensació que la volia portar a l’època contemporània, volia afegir un personatge femení que tingués molta força i aquest és Àlex Sabell. Llavors ja em vaig complicar amb les dues trames. Tinc alguns referents de novel·la policíaca que, en aquest sentit, no diria que em reflecteixo en ells, però sí que estan com ressonant dins de la novel·la.