Luhrmann desmunta el mite de la decadència d’Elvis als 70

La feinada, una mica frankensteiniana, de restaurar, acoblar i donar forma a tot aquest contingut és EPIC. Elvis Presley in concert, una pel·lícula que es va estrenar divendres passat i en la qual Luhrmann desmunta, tant de bo d’una vegada per totes, el mite que Elvis era un artista decadent als anys 70, un mite que és més fals que un perruquí. L’entrevista insòlitament sincera exerceix de fil narratiu, si és que les pel·lícules de Luhrmann necessiten una cosa així.

Pel·lícules com xurros

Durant bona part de la dècada de 1960, Elvis va descuidar de mala manera la seva carrera discogràfica i es va dedicar a rodar com xurros pel·lícules majorment b, de sèrie, per molt que tinguessin una superestrella com a protagonista. En paral·lel, la cultura pop que ell contribuïa més que ningú a forjar i expandir als anys 50 va experimentar una evolució supersònica amb els Beatles com a capitostos. La suma dels dos factors va convertir Elvis en un fòssil prematur: no pintava res en el nou món juvenil.

El programa de televisió conegut com 68 comeback special i l’elapé de 1969 From Elvis in Memphis van ser sengles cops a la taula de l’artista, d’incontestable autoritat artística. I llavors no se li va acudir res millor a Elvis que començar a actuar a l’International Hotel de Las Vegas, l’antítesi de la imperant contracultura hippy, tot i que es pot discutir si el costat fosc estava a la ciutat del vici o a les comunes i els festivals grenyuts. Elvis va quedar definitivament fora de l’ona moderna.

"S’ha oblidat que el pinacle absolut d’Elvis són els seus primers espectacles a Las Vegas", ha dit Luhrmann. El cantant va oferir uns 640 xous a Las Vegas, sempre a l’International Hotel i sempre amb les entrades esgotades, entre 1969 i 1976.

En total, va fer uns 1.100 concerts als anys 70, l’últim, a Indianapolis el 26 de juny de 1977, un mes i mig abans de morir a Graceland, la seva mansió a Memphis, als 42 anys. No semblen números d’un artista acabat. Només en el tram final de la seva vida se’l va veure en escena bastant deteriorat.

Pel·lícula oportuna

La pel·lícula de Luhrmann impugna amb imatges i un muntatge devastador la idea de l’Elvis decadent associada a tota la seva etapa dels 70. Acompanyat per una TCB Band imperial i en la qual no falta de res, veiem un artista sobrenatural, tant vocalment com físicament.

Notícies relacionades

Gires menys mundials

Refinat ‘soul man’

El moment de l’estrena d’EPIC. Elvis Presley in Concert és oportú. Els seus vestits amb lluentons i els seus moviments de karate ja no semblen kitsch, sinó una anticipació del que vindria després. I les seves residències a l’International Hotel de Las Vegas són pura clarividència: tothom en el pop i el rock, d’Adele a U2, vol una concentració de dates a Las Vegas. Elvis va ser el primer, i això sembla que sempre és un problema.

De la mateixa manera que és un problema imitar l’inimitable Elvis dels anys 50, resulta molt més fàcil embotir-se en un vestit amb lluentons brillants i posar-se unes ulleres exagerades. Però això és només la superfície barata de l’Elvis dels 70, proclama Luhrmann a EPIC. Elvis Presley in concert.