L’oscaritzat so de ‘Sirat’

Villavieja ha col·laborat molt amb Laxe, Isaki Lacuesta i José Luis Guerin, i entre els seus últims treballs es troben també Estrany riu i Salve María. En aquest últim film va coincidir amb Praderas, que ha alternat en la seva filmografia produccions més independents (Aro berria) i de més envergadura (Un monstruo viene a verme i As bestas). També va estar a Mi querida cofradía al costat de Casanovas, que ha treballat en un parell de títols de Pedro Almodóvar, La voz humana i Madres paralelas– i a films com Casa en flames i La fúria.

La membrana de l’altaveu

¿Què va demanar Laxe a nivell de so? "En el meu cas, va ser clau el treball previ al rodatge: les lectures del guió i el recorregut per les localitzacions", explica Villavieja. Es mira d’"investigar el context, els espais naturals, el món de les rave i el treball amb els no actors. El guió, com en les altres dues pel·lícules que he fet amb Oliver, descriu de manera molt detallada les intencions sonores en les escenes". Villavieja afegeix que al tractar-se també d’un film d’aventures, resultava vital el registre del rugit dels camions i els sons de la climatologia, tot el que forma part del paisatge sonor. Així com aquest pla inicial que marca el film, el de la membrana d’un altaveu en la rave, "com si fos un orgue o la imatge de l’altaveu que perd la seva caixa acústica".

"En les primeres converses amb Oliver no parlàvem tant del tipus de so com de les emocions que volíem transmetre i de com portar-les a terme", recorda Casanovas. "Va ser un procés llarg i amb molta prova-error perquè Oliver ve d’una tradició més documental, mentre que Sirat necessitava un so més expressiu, sense perdre l’equilibri amb l’estil documental. Recapitulàvem molts tipus de vent, classificant-los segons l’emoció que transmetien. En el disseny de so, el temps habitual era de dos mesos, però per Sirat, precisament per la seva complexitat, en vam necessitar nou". Praderas apunta que "en el cas de les barreges, Oliver tenia una visió emocional molt clara i oberta. Les nostres converses van girar al voltant de sensacions, ritme i percepció. Aquest llenguatge compartit va permetre que les decisions sonores estiguessin sempre alineades amb la intenció narrativa".

Capturar el so en un desert, un autèntic desafiament. Per a Villavieja, "era la primera vegada que gravava sons en un desert com el del Marroc, molt a prop de la ciutat d’Arfoud". ¿Amb quines dificultats es va enfrontar? "Les grans són el vent i la sorra en suspensió. Hem gravat amb vents molt forts i fins i tot amb tempestes de sorra. Malgrat això, és al·lucinant treballar a partir d’una base sonora tan carregada d’elements en els quals perceps poques coses, però amb més nitidesa".

Casanovas afegeix en relació amb les dificultats en la postproducció de so que "el desert és pràcticament l’única localització del film, els personatges el travessen i va variant, i el repte era com fer-ho canviar a través del so i convertir-lo a poc a poc en un espai més mental".

El treball amb les barreges va durar quatre setmanes. Praderas: "Vam fer tres setmanes seguides i la pel·lícula es va presentar en Cannes. Aquella projecció ens va permetre posar en valor el que havíem fet, però també ens va servir per reflexionar sobre els últims ajustos sonors que vam creure convenients".

Recursos limitats

El so ha guanyat presència i relleu. Però les partides econòmiques destinades a aquest departament, dins del pressupost global d’una pel·lícula, potser no estan a la mateixa altura. Segons l’opinió de Villavieja, "en la fase de so directe és insuficient. En Sirat ha estat bé, però necessitaria tenir una mica més de temps per gravar ambients després del rodatge, quedar-me una setmana i transitar les localitzacions a la recerca de més sons per a la pel·lícula". Des de la postproducció de so, "al ser al final de la cadena del procés de vegades ens trobem alguna cosa limitats de recursos", subscriu Casanovas.

¿Com viuen la nominació a l’Oscar? "És una alegria immensa –diu Casanovas–. Estem molt contentes i agraïdes. És un honor que els companys del nostre gremi als EUA ens hagin reconegut". Praderas afegeix: "El visc com una cosa gairebé aclaparadora, i d’altra banda em sento molt feliç amb una experiència tan increïble. És evident que la nominació et dona molta visibilitat, però crec també que és el treball del dia a dia el que realment ens dona valor". "Estamos molt feliços. Crec que el treball de so de Sirat surt de la norma i és molt diferent de la resta dels films nominats, que tenen un gran pressupost darrere", diu Villavieja.

És la primera vegada que treballen juntes les tres. "La col·laboració va ser fonamental –afirma Praderas–. Venim d’experiències i estils professionals diferents, i crec que això ens va aportar unes eines molt valuoses. El treball mutu es va basar en l’escolta, la confiança i el diàleg". Casanovas afegeix: "Amb Yasmina fa temps que treballem juntes. És molt bonic arribar fins aquí amb algú amb qui t’entiendes tan bé. Amb Amanda tenia moltes ganes de treballar, ha sigut una experiència molt col·laborativa i enriquidora". Villavieja recull el guant: "La col·laboració ha sigut increïble. Jo parlo amb Laia abans del rodatge i ens tornem a trobar quan ella rep el muntatge gairebé definitiu i tots els materials de so directe. Podem en comú tot allò que haurem de configurar en el disseny de so. En aquest cas vaig poder seguir tot el procés de les barreges".

Durant les últimes dècades el so ha experimentat una evolució i una revolució. Els comentava que un dels primers a utilitzar el terme "disseny de so" va ser el director David Lynch, però Villavieja i Casanovas em van corregir: el pare del concepte va ser Walter Murch, quan va considerar-se a si mateix dissenyador d’espais amb Apocalypse Now. "Abans, amb la gravació analògica de vuit pistes, les possibilitats tècniques eren molt limitades. Amb l’arribada dels ordinadors i els diversos programes d’edició, les opcions són quasi infinites", apunta Casanovas.

Segons explica Villavieja, "el Dolby Atmos apareix el 2012 i influeix en les maneres de treballar el so, amb més canals o altaveus, creant dissenys més immersius. Abans també era molt creatiu, però la revolució tècnica ens permet arribar a noves formes expressives". Praderas ratifica la revolució en el so: "La tecnologia ens permet treballar amb molta més resolució i definició, utilitzar gran quantitat de capes de so. La neteja dels diàlegs facilita retratar tota mena d’ambients, efectes i música". Villavieja destaca en Sirat l’aconseguit per les seves dues companyes amb el Dolby Atmos i el subwoofer (el treball amb els greus).

Cada film, un món

Notícies relacionades

Exportant a Europa la passió per escalar

Willie Colón i l’eco que ressona en Bad Bunny

Sirat pot veure’s com la culminació d’un llarg procés en les tres, però cada una té una extensa activitat en pel·lícules de totes les tendències. ¿Com veuen el seu treball al marge de Sirat? Praderas: "Cada pel·lícula és un món, i cada una comporta els seus reptes i sensibilitats. El so és també un treball col·lectiu i, en el meu cas, depenc dels ingredients que m’arriben del so directe, el disseny sonor i la música. No s’ha de perdre de vista la història i, a partir d’aquí, cal donar color, espai i dinàmica acompanyant les necessitats de cada projecte". Casanovas: "El més estimulant de treballar el so amb directors molt diferents és el repte que comporta. El so és creatiu i narratiu, transmet una autoria com ho fa la imatge. Que part aportes el teu i com t’adaptes al seu estil és una experiència molt atractiva".

Villavieja coneix a fons el cine de Guerin, Lacuesta i Laxe. "Els tres escriuen pensant en el so. Guerin és molt fan del so directe i sempre està molt pendent dels sons en el set, per a ell també són imatges. Isaki és per a mi essència documentalista, busca mentre roda, mai està subjecte a un guió. La leyenda del tiempo i Entre dos aguas són un free jazz sonor que m’agrada molt. I en el cas de Laxe és molt sonor en la fase d’escriptura, però la seva recerca és més present en la fase del muntatge de so. Sense allunyar-se del realisme, és qui tendeix més a l’expressionisme".