El nadó que va pensar que era Déu
Una imagen de Little Amélie /
El primer que sentim a Little Amélie, una pel·lícula d’animació francesa de delicat traç i una suau paleta de colors que parla tant de la infància com de les diferències culturals, és el següent: "Déu no tenia interès per res. Déu no tenia mirada". Són les reflexions d’una criatura, l’Amélie, que equipara el seu punt de vista al de Déu i no diu res fins que no té una certa edat. Som al Japó de l’any 1969. Un matrimoni belga amb dos fills petits i l’acabada de néixer Amélie, que únicament profereix crits i fa agitats moviments. L’Amélie està fascinada per una aspiradora, que considera la seva amiga. La primera paraula que diu és... ¡aspiradora!
A partir d’aquest moment, el film bascula entre realitat i fantasia centrant-se en la relació d’estima entre l’Amélie i la jove japonesa que la cuida, amb qui estableix una gran complicitat. La seqüència del dia dels difunts és preciosa, pel seu estil visual i pel seu significat dramàtic en un moment del relat en el qual apareixen el fantasma cultural entre Orient i Occident i el trauma del Japó per la derrota a la guerra. Un objecte insignificant, com el pot de vidre a la platja, adquireix una dimensió gairebé elegíaca i al seu interior es contenen totes les esperances en un món millor.
Notícies relacionades‘Little Amélie’
Maylis Wallade, Liane Cho-Han (Estrena: 20/2/26)
