Maria Arnal, cantant: "¿Podem experimentar amb la IA abans de condemnar-la?"

Maria Arnal (Badalona, 1987) emprèn avui la seva carrera en solitari amb un àlbum, AMA, en el qual el seu poder vocal arriba a unes cotes inèdites en diàleg amb la tecnologia. Un debut que arriba després d’un període ben fèrtil d’exploració.

Han passat més de tres anys des del final del duo Maria Arnal i Marcel Bagés. ¿Què va passar?

Amb el segon disc ja estàvem cada un una mica amb ganes de fer coses diferents i no ens trobàvem artísticament. La sensació era que la casa era petita i que, si no fèiem obres, havia de marxar, perquè no podia créixer.

S’ha ficat en el món de la intel·ligència artificial.

Holly (Herndon) diu que desenvolupa aquesta tècnica perquè és mala cantant. Jo soc molt cantant i la meva pregunta era com la utilitzaria. ¿Podem experimentar amb la IA abans de condemnar-la? Sento curiositat per aquesta eina que posa en tensió la nostra època, i per reconèixer què és el no clonable, l’únic.

¿I diria que ha arribat a alguna conclusió?

Preciosa: que la veu com a tal no és clonable. Les veus, perquè sonin humanes, has de desafinar-les, tensar-les… L’error ens fa més humans, i és bonic. En aquest disc he volgut que en la polifonia hi hagi un contrast entre la veu física i la que no té cos.

¿La veu que sentim a l’àlbum és tota seva?

És la meva veu i els models que he entrenat a partir d’ella. La IA li reconeix talents que sense aquesta tecnologia jo no descobriria, i m’ajuda a conèixer més el meu aparell fonador.

Coprodueix el disc amb Alizzz i Pau Ritort, i és un disc sense duets, aquests featurings avui tan recurrents.

No volia fer una cosa que fos, diguem, complaent, ni tampoc caure en fórmules, ni amagar-me al darrere de duets amb grans noms. Això és el que soc ara i si hi connectes, genial, benvingut, i si no, no passa res.

A partir d’aquí, l’àlbum suggereix un concepte a partir d’una història familiar.

Em sento molt AMA en aquest moment, i volia fer el disc des de la meva essència i des de la força de l’amor i de la primera ferida del meu cor, que és la mort de la meva cosina germana, de 15 anys, quan jo en tenia 13. Ens vam criar juntes. Els seus pares, els meus oncles, tenien una addicció a l’heroïna i van agafar el virus de la sida, i la meva cosina el va agafar per la llet materna. Els meus oncles van morir i ella també. M’interessava això per parlar de la presència a través del cos físic.

Es tracta d’un disc mogut per una energia femenina.

És un disc molt feminista i femení. Parla de les formes de l’amor i de la seva força. Hi ha veus que fan percussió, i cops de porta, i espetecs de dits. Hi ha lletres escrites des d’una sensibilitat juganera. Sentia que cap de les meves cançons anteriors explorava aquestes emocions, perquè soc més divertida del que donen a entendre els meus discos, o com a mínim, no tan intensa [riu].

Que me quiten éssegurament la cançó més tràgica: "Que me quemen en la hoguera…».

Però jo la veig molt poderosa. No la podria haver escrit en cap altre moment, perquè em sento molt més dona, no sé com dir-te… Aquí volia parlar des del cos de la dona i enumerar tots els martiris psicològics, emocionals i físics que han patit els cossos de les dones al llarg dels segles.

¿Què queda de la cantant de música tradicional dels seus epés baptismals amb Marcel Bagés?

Crec que segueix allà tota l’estona. A Que me quiten hi és, i a Dilo, que és ultramelismàtica. A Por tus penas hi ha melismes i vibratos, i a Madrigal, en els dibuixos que fan les veus. I a Meua, és clar, una peça tradicional valenciana, un himne faller.

Amb tot, és un disc que es podria considerar pop.

Això ja és la teva feina, no la meva… Jo m’ho hauria de pensar. Crec que hi ha cançó en el disc. No ho sé. Crec que no he d’escollir.

Notícies relacionades

Llegeixi un avançament de 'La segona vida de Ginebra Vern', d’Agnès Marquès

L’Orfeó Català fa història a Los Angeles amb Dudamel i una inspirada ‘Missa solemnis’

El pop ha canviat i coses que abans hauríem dit que eren arriscades o excèntriques ara són de domini públic.

Com Rusowsky o Ralphie Choo. És molt guai que grans figures, com Rosalía, facin que certes coses es puguin escoltar sense prejudicis. Però no sé per què algunes propostes tenen públics tan grans, i d’altres, no. Això no sé explicar-ho. No ho entenc.