Intriga i cinefília
Pot ser que visqui com un, però el protagonista d’El agente secreto no és un agent secret. I mentre explica la història d’aquest home corrent atrapat al Brasil políticament convuls de finals dels 70, l’apassionant nova pel·lícula de Kleber Mendonça Filho desenreda un embolic d’assassinats, corrupcions, delictes corporatius, identitats preteses, passaports falsificats i pistolers a sou que segueixen possibles víctimes en ple carnaval, combinant amb fluïdesa enlluernadora el llenguatge del thriller amb el del cine de monstres, i utilitzant la mateixa cultura cinèfila del director per excavar en el passat de tota una nació. El terror, la tragèdia i el surreal són enllaçats a través del tipus de sentit de l’absurd que, al cap i a la fi, nodreix els règims feixistes.
La pel·lícula desprèn paranoia sense recórrer a ostentacions, sinó que l’horror va emergint d’una plètora de personatges que Mendonça Filho contempla de manera metòdica. Dos sicaris llancen el cos d’una dona a l’aigua. Un cap de policia acudeix a investigar després de la troballa d’una cama humana al ventre d’un tauró. Un sastre alemany amb el cos cobert de cicatrius –i que potser és un supervivent de l’Holocaust i potser un exsoldat nazi–, troba el seu destí.
L’espectador ha d’anar recomponent a poc a poc la trama, en sintonia amb el tema de la reconstrucció històrica que vertebra tota la pel·lícula i que queda remarcat quan, sorprenentment, l’acció es trasllada al present. El agente secreto ens recorda que, arribat el moment, les pors que ens assolen avui acabaran convertides en les notícies d’ahir, i que deixar que aquestes veus del passat s’apaguin significa no poder escoltar totes les coses que encara han de dir-nos.
Notícies relacionades‘El agente secreto’
Kleber Mendonça Filho (Estrena: 20/2/2026)
