"Les societats tenen avui dos tipus de ciutadans: els turistes i la gent sense casa"
Pol Rodríguez, creador de ‘Ravalejar’, parla de l’origen d’aquesta sèrie, presentada a la Berlinale, en la qual aborda l’especulació urbanística.
Es podria dir que Pol Rodríguez va néixer entre fogons. Els seus pares regentaven el restaurant Can Lluís, que el seu besavi havia obert al cor del Raval el 1929, fins que el 2021 van ser víctimes d’un desnonament. "Em vaig adonar que la història de la meva família tenia elements dramàtics i d’intriga que li atorgaven molt potencial per a una ficció que abordés el que potser és el principal problema que actualment tenim com a societat: l’especulació urbanística", ens explica el director barceloní sobre la nova sèrie de la qual és creador i que ha codirigit juntament amb Isaki Lacuesta – ja van firmar junts Segundo premio (2024), i els dos primers episodis de la qual es van presentar ahir a la Berlinale.
Protagonitzada per un repartiment que encapçalen Enric Auquer i Sergi López, Ravalejar oposa la vida de barri i la supervivència econòmica dels que l’encarnen a la gentrificació, el turisme descontrolat i els excessos del capitalisme representats pels fons d’inversió. "Hem volgut denunciar una situació de la qual, en realitat, també nosaltres som culpables, perquè els nostres hàbits hi contribueixen –matisa Rodríguez–. Avui dia en les societats hi ha dos tipus de ciutadans, els que exerceixen de turistes i la gent sense casa. I és necessari reflexionar sobre on són l’ètica i la moral d’aquesta realitat, i quines són les demandes que hem de fer als polítics perquè, d’alguna manera, estableixin unes regles del joc que ens protegeixin a nosaltres".
Mentre maneja amb perícia eines pròpies del thriller per detallar el malson immobiliari que ocupa el seu centre argumental, Ravalejar es pren el seu temps per retratar el restaurant on transcorre bona part de la seva acció com a reposador de la tradició, la memòria col·lectiva i el factor humà.
Notícies relacionades"Sens dubte el progrés és positiu i necessari però, ¿quin preu estem disposats a pagar per ell?", es pregunta el director. "És un dels debats que la sèrie vol propiciar al mateix temps que intenta transmetre a l’espectador l’energia única que el Raval desprèn; és un barri on no pots estar aturat perquè hi ha una cosa que t’empeny al moviment i l’acció".
Can Lluís també va marcar una part essencial de la seva carrera professional. Va ser allà on Joaquim Jordà li va oferir que fos ajudant de direcció en el rodatge del documental De nens (2003). "Ell vivia al costat, al carrer de la Cera, i venia a dinar i a sopar diàriament. Vam estrènyer llaços perquè ell havia patit una embòlia i no podia llegir, així que jo li llegia la carta cada migdia i cada nit. Va ser precisament el Joaquim, en una taula del local, qui em va presentar l’Isaki, i també allà vaig conèixer José Luis Guerín, que mentre rodava En construcció (2001) solia venir a dinar, i amb qui posteriorment vaig rodar A la ciutat de Sylvia (2007)". Assegura guardar cinc llibres de firmes del restaurant, "en els quals apareix qualsevol nom que et puguis imaginar, de ballarines a arquitectes i de Cruyff a Suárez passant pels Arctic Monkeys. Era un lloc de sobretaules i debats, en el qual podies fer una foto tant de la ciutat com del país".
