El director de ‘Pirates del Carib’ combat la IA armat d’hilaritat

Fins i tot des d’abans de l’estrena de Terminator (1984), fa més de 40 anys, el cine s’ha acostumat a advertir-nos que els avenços tecnològics acabaran convertint el nostre món en una terrible distopia. I, si tenim en compte que poc cas n’hem fet, resulta del tot lògic que la primera pel·lícula dirigida pel nord-americà Gore Verbinski en gairebé una dècada reincideixi en aquesta profecia.

Presentada ahir en la Berlinale fora de competició, Buena suerte, pásalo bien y no mueras barreja acció i sàtira per explotar la nostra por de la possibilitat cada vegada menys remota que la tecnologia ens deshumanitzi i fins i tot ens reemplaci. Amb aquesta finalitat, imagina una versió del present en la qual un heroi solitari vingut del futur –Sam Rockwell, pur frenesí– emprèn la missió d’aturar la imminent apocalipsi de la intel·ligència artificial i salvar la humanitat dels perills de les xarxes socials, comptant per aconseguir-ho amb l’ajuda d’un grapat de persones corrents per complet mancades de la qualificació necessària per a la feina.

"L’humor sovint pot vehicular la manera més ferotge de crítica", afirma Verbinski sobre les generoses dosis de comèdia hilarant, a estones molt pallassa i gairebé sempre negríssima, que preparen el que en essència és un inquietant relat de terror tecnològic. "Els acudits són com les gotes de medicina que injectes en un bombó". En el seu transcurs, la pel·lícula avança desbordant d’energia pròpia de cartoon i a ritme vertiginós, mentre deixa clar a l’espectador que absolutament qualsevol cosa pot passar en qualsevol de les seves escenes, sigui un tiroteig en una escola, una clonació, uns assassins emmascarats, una horda d’adolescents zombis i un gat mutant de dimensions gegants que escup i que orina confeti.

Com el llargmetratge immediatament anterior de Verbinski, La cura del bienestar (2016), per moments Buena suerte, pásalo bien y no mueras amenaça de quedar aixafada pel pes de la seva formidable ambició, tot i que l’habilitat tècnica de Verbinski i el seu talent per construir grans seqüències d’acció –ja ho va demostrar al capdavant de les tres primeres entregues de la saga Pirates del Carib– s’encarreguen d’impedir-ho. Igual que bona part del seu cine previ, així mateix, la nova pel·lícula és massa llarga, i aquest excés saboteja clarament la seva capacitat per generar tensió climàtica.

Finalment, hi haurà qui acusi Buena suerte, pásalo bien y no mueras de manca d’originalitat, i amb motiu, ja que el seu metratge insereix un grapat de vinyetes evocadores de la sèrie Black Mirror dins d’una peripècia argumental deutora de ficcions de Terry Gilliam com 12 monos (1995) y Brazil (1985) i de títols com Atrapado en el tiempo (1993) –citat de manera explícita en una escena–, La nit dels morts vivents (1968) i Ready Player One (2018). En la seva defensa, això sí, es pot dir que precisament d’això es tracta. Considerant que la intel·ligència artificial és abans que res una màquina de plagiar, incapaç de crear llevat que sigui reconfigurant materials preexistents, té sentit que Verbinski faci servir la mateixa tàctica per riure-se’n.

Un geni de dol

El 25 de juny del 1961, el pianista de Bill Evans i el seu trio van oferir al club novaiorquès Village Vanguard un concert tan notable que va acabar servint de matèria primera per a dos dels discos de jazz més memorables de la història, Sunday at the Village Vanguard y Waltz for Debby. Tot i que la seva primera seqüència és una recreació d’aquesta actuació mítica, això sí, Everybody Diggs at Bill Evans –presentada avui a concurs en el certamen alemany– prefereix acompanyar el llegendari músic en els mesos immediatament posteriors, durant els quals es va mantenir sumit en el dol per la mort del baixista Scott LaFaro, membre de la seva banda, a causa d’un accident de trànsit.

Notícies relacionades

Jacob Tierney, Creador de ‘Más que rivales’: «El desafiament no és anar al llit amb algú, sinó el que ve després»

Elma Correa s’endú el Biblioteca Breve a la frontera mexicana

Dirigida per Grant Gee, la pel·lícula esquiva bona part dels clixés que els biopics musicals han convertit en fórmula, però a canvi no presenta maneres alternatives de generar drama. I tot i que sens dubte és una obra plena d’estil, es manté tan centrada en cridar-nos l’atenció sobre això que acaba desatenent la psicologia del seu protagonista.

També aspirant a l’Os d’Or, Yellow Letters explica la història d’un matrimoni de celebrats talents teatrals que, a causa de la campanya d’assetjament i demolició de la qual són objecte per part de les autoritats d’Ankara, no només perden la seva llar i els seus llocs de treball, sinó que s’enfronten a la possible entrada a la presó. Mentre contempla la crisi de parella resultant de la situació, el director turcalemany Ilker Çatak aporta algunes reflexions interessants al conflicte entre la integritat creativa i la necessitat de viabilitat comercial, tot i que no tantes com la mateixa pel·lícula sembla creure. En qualsevol cas, exhibeix una admirable valentia a l’hora de denunciar la ferocitat amb què les autoritats de Turquia persegueixen artistes i acadèmics que manifesten opinions polítiques diferents de les seves.