Isabel Coixet, una mirada oberta a la vida

En plena voràgine promocional després de l’estrena a Espanya de Tres adioses, la cineasta Isabel Coixet (Barcelona, 1960) protagonitzarà avui la sessió número 100 del cicle de conferències Cornellà Creació Fòrum, una iniciativa que en aquesta nova edició, la 16a, posarà al centre cultura com a instrument essencial en la transmissió de valors i tradicions, en la generació de riquesa i en la construcció de societats lliures, informades i inclusives. Coixet en parlarà des de la seva posició de rara avis en el cine espanyol i internacional, un estatus que ha anat consolidant al llarg d’una carrera guiada per una curiositat inesgotable i per la falta de complexos a l’hora de treballar en diferents llocs i amb diferents llengües.

"Rodar en un idioma que no és el teu és una experiència que jo recomanaria a tots els directors –explica–. Fa poc he estat sis mesos a Nova York fent classes i amb els alumnes hem parlat molt d’això. A classe tenia estudiants de l’Equador, de l’Iran, de la Xina, d’Espanya, dels Estats Units... I gairebé tots fan projectes sobre els seus propis països, que és una cosa que està molt bé, però rodar en una altra llengua i en un entorn que t’és aliè dona al teu cap una llibertat molt sana".

Ja a la seva segona pel·lícula, Coses que no et vaig dir mai (1995), Coixet va triar rodar a Portland i en anglès. Des de llavors ha treballat a Vancouver, Galícia, Sarajevo, Barcelona, Irlanda del Nord, Tòquio, Londres, Noruega, Benidorm, Nova York, La Rioja, París... Tres adioses, adaptació de dos relats pòstums de l’escriptora i activista sarda Michela Murgia, està rodada a Roma i en italià. "Cada director troba el seu camí –diu–. Jo no vaig planejar que volia treballar en tots aquests llocs, però tampoc he estat mai tancada a res. La vida m’ha anat portant. De fet, una de les coses de què parla Tres adioses és de la importància d’estar obert a coses que d’entrada et poden fer por o mandra".

Notícies relacionades

Sanofi acollirà més de mil empleats al 22@

Una travessia irlandesa en primera classe

Precisament, el primer impuls de Coixet quan li va arribar el projecte per dirigir el film va ser dir que no. Entre altres raons, perquè el tema de la malaltia terminal, que és central a la pel·lícula, ja l’havia abordat a Mi vida sin mí (2003) i perquè la intimidava una mica la possible reacció dels admiradors de Murgia. "Això m’angoixava una mica. Aquesta era la primera adaptació d’una obra de Murgia que es feia després de la seva mort, i ella té un culte allà a Itàlia que..., és difícil explicar-ho. Em preguntava què pensarien, sent jo de fora". Al final es va decidir a donar el pas i la resposta del públic va recompensar la seva valentia. "Tothom s’ho va prendre com una cosa molt natural, sense posar el focus en el fet que era una mirada aliena ni res d’això. Al contrari". La pel·lícula va encapçalar durant un mes el rànquing de taquilla a Itàlia.

I de Roma a París. Coixet té ja a punt d’estrena (el 19 de març) una sèrie rodada en francès per al canal Arte que porta per títol Algú hauria de prohibir els diumenges a la tarda. La sèrie tracta sobre una noia que vol ser directora de cine. ¿Autobiogràfica? "És una reescriptura idealitzada d’un període de la meva vida. No és el que em va passar, sinó el que m’hauria agradat que em passés. La ficció té aquest poder".