"Sempre ets al caire del precipici"

Resulta curiós que a Sílvia Munt (Barcelona, 1957), la vida de la qual va canviar després de protagonitzar La plaça del Diamant (1982), li concedeixin el premi Gaudí d’Honor-Miquel Porter el mateix any en què estrenarà un documental sobre Mercè Rodoreda. L’escriptora va ser la seva fada padrina a l’apostar per ella entre les candidates a fer el rol de Colometa al film de Francesc Betriu. "Rodoreda és un referent per a totes nosaltres com a dona, al marge del seu talent literari descomunal, mereixedor del Nobel. Es va deixar casar i la va cagar, però a partir d’allà, va fer un cop de porta i es va convertir en una bèstia negra", comparteix Munt. "L’amor em fa fàstic", va escriure a Aloma, que va ser el llibre més venut el 1938. El 1939 va ser Los discursos del caudillo i parlem del mateix país", apunta l’actriu. Ja té elegit el vestit amb què acudirà a la gala dels Gaudí al Liceu aquest diumenge. "No aniré de Sissí. Una ha de ser coherent amb el que és".

Per a ella el Gaudí d’Honor és un premi a la perseverança i a la passió pel seu treball. "Arribar fins aquí és fruit de molta voluntat, d’una mica de talent i de sort." Per més estatuts de l’artista que hi hagi, són molt pocs els que arriben a desenvolupar una carrera plena en aquesta professió. La incertesa és gran. "El pitjor d’aquest món és que sempre has d’estar agradant i l’has d’encertar, una cosa que genera inquietud. El millor és que aquestes ganes de donar a la diana et fan viure intensament. Però sempre ets al caire del precipici, mirant a l’abisme".

Acumula unes 70 pel·lícules, calcula, dos premis Goya i nombroses obres de teatre, moltes d’aquestes com a directora des que el 2004 es va estrenar amb Surabaya de Marc Rosich, al Teatre Romea. "Sempre he alternat el cine amb el teatre, una cosa més habitual ara que abans". I ha dirigit documentals com el premiat Lalia (1999) i La granja del Pas (2015). Pretextos (2007) va ser el seu primer film de ficció.

Actualment, treballa en un documental sobre el primer Festival Grec de 1976, en el qual va ser-ne una part activa. "Jo aleshores era al Ballet Contemporani de Barcelona, però vaig treballar fent les coreografies per a Faixes, turbants i barretines. Quan vaig veure tot aquell xivarri, em vaig enganxar al teatre", recorda Munt, que ja té preparat el que dirà durant la gala. "Tot i que hi ha una mica de nostàlgia, el meu discurs se centrarà en el que realment importa: en com som i per què som d’aquí".

Afortunada

Se sent afortunada d’haver vist despertar les dones, especialment en el món del cine, on ja no és estrany veure-les en qualsevol àrea de responsabilitat. "La nostra generació ha tingut allò que durant dècades han perseguit tantíssimes dones: hem viscut una de les grans revolucions a escala global. Però això també ha generat molt moviment en contra de senyors enfadats que veuen que se’ls acaba la bicoca", adverteix davant l’auge de l’extrema dreta.

Notícies relacionades

David Uclés : "Quan un triomfa li fan moltes travetes"

El Book Music Festival torna amb una oferta de més de 5.000 llibres

Recorda que quan va començar a dirigir hi havia poquíssimes realitzadores i totes més o menys autodidactes". En el seu cas, la responsabilitat de posar-se darrere de la càmera va sorgir d’una necessitat interior. "Ho vaig fer en un moment en què actuar no em feia feliç. Necessitava expressar-me d’una altra manera, perseguia la llibertat. La vida són moments. Quan en tens 25 necessites unes coses, quan en tens 40, unes altres", recorda.

Més enllà del documental sobre el Teatre Grec de 1976, prepara també un film i tornarà al teatre amb Panorama desde el puente, d’Arthur Miller, que dirigirà al Goya amb Laura Conejero i David Selvas com a protagonistes.