La papereria Canut fa 100 anys en una cantonada històrica

Davant el número 73 del carrer de Girona hi ha una font d’aigua potable Barcino que (no s’ha plantejat aquesta teoria fins ara, tot cal dir-ho) potser tingui propietats miraculoses. És a la cantonada amb Consell de Cent i al seu voltant sobreviuen en perfecte estat de salut diverses botigues centenàries, o sigui, una espècie comercial en perill d’extinció d’un temps ençà. Sobre algunes d’aquestes se n’ha escrit molt i molt bé, però poc, en canvi, s’ha celebrat la trajectòria de la papereria Canut, que en la més modesta de les hipòtesis compleix 100 anys aquest 2026, tot i que, probablement, tingui arrels el 1916.

Del Forn Sarret, que es troba just al costat de l’establiment, donen fe de la seva existència anuncis en la premsa com a mínim des de 1882, o sigui, l’any en què van començar, encara sense Antoni Gaudí, les obres de la Sagrada Família. El part del Cafè del Centre, que està un parell de portes més avall, se suposa que va ser el 1907, tot i que la història oral del barri assegura que ja era un casino social el 1873, l’any de la Primera República. I què podem dir de la resilient Granja Vendrell, que va aixecar per primera vegada la persiana el 1921, un any en què Barcelona era el Chicago d’Europa, i va sorprendre els veïns amb una nata incomparable.

Del Betlem, situat a l’altra banda de la vorera de la presumptament prodigiosa font, està catalogada patrimonialment l’arquitectura de l’antic Colmado Betlem, avui un restaurant, una joia que presumeix d’haver sigut fundada el 1892, l’any d’un bastant oblidat brutal atemptat a la plaça Reial de Barcelona. I just al seu costat va tancar recentment les portes, tot i que amb propòsit de reobrir, el bar Funicular, d’edat incerta, però que els seus cambrers afirmaven que devia el seu nom al fet que l’any del catapum des de la barra es veia el funicular del Tibidabo perquè cap edifici tapava les vistes.

Retrats històrics

Tots aquests establiments sovint anomenats emblemàtics han sigut retratats al llarg dels anys per Esteve Vilarrúbies, una mena d’oenagé amb càmera que s’ha dedicat professionalment a salvaguardar la memòria col·lectiva de Barcelona. Ha portat a la impremta diversos llibres sobre aquesta temàtica, prologats, per descomptat, pel recentment desaparegut Lluís Permanyer, però admet Vilarrúbies que, fins ara, en el que és una tatxa en el seu expedient, li ha passat per alt la papereria Canut. Assegura que pròximament anirà a visitar Mercè Canut, que és l’actual propietària del negoci, una cara inevitablement reconeixible per les famílies que al llarg de les dècades han escolaritzat els seus fills al barri i, també, per les desenes d’empreses i negocis de la zona, que, per exemple, li han encarregat centenars de vegades els segells de goma i la tinta amb què poden validar les factures.

A la rebotiga, la Mercè atresora un calendari del 1926, centenari, doncs, amb el nom comercial que llavors tenia l’establiment, Basar dels Estudis. Llavors hi havia rere el taulell Josep Canut, el seu avi, que vivia just a sobre del negoci, que en alguna ocasió havia explicat que la papereria la va fundar 10 anys abans, el 1916, quan Barcelona era una ciutat neutral en la Gran Guerra, però dividida en les tertúlies, de vegades molt enceses, entre aliadòfils i germanòfils.

Un local singular

La biografia de la botiga té, és clar, els seus episodis ressenyables. Entre aquests, en destaca un que potser sigui únic a Barcelona. Als anys 70, la Mercè no tenia intenció que la papereria fos el transsumpte d’una saga familiar. Havia encaminat els seus passos professionals com a economista i, per una sèrie de circumstàncies familiars que no venen al cas, el negoci va ser traspassat a una empresa. Durant uns 10 anys, l’establiment va coixejar. Anava a tancar i, el mai vist a Barcelona en circumstàncies semblants, els Canut van tornar. La Mercè va deixar la seva ocupació i es va posar al capdavant de la papereria. Fins avui.

Va ser una idea feliç, no únicament per a tots aquests pares i mares que, desesperats, descobreixen que els seus fills esperen fins a l’últim minut per recordar que necessiten tal o tal llibre de text o material escolar, sinó perquè, com passa amb les papereries d’antany, té en la seva genètica algun punt de llibreria.

Notícies relacionades

Les galeries d’art espanyoles es reivindiquen amb una vaga històrica

Un cant a la imperfecció

Així és. Als aparadors, davant la font, mai hi falta una selecció de novetats editorials, amb el detall que la Mercè sempre guarda un espai preferent per als escriptors que viuen al barri, com ara Enric Calpena, Jordi Cruanyes, Mercè Mascaró i, aquests dies, Àlex Aguilar, biòleg de la Universitat de Barcelona que acaba de publicar una obra inèdita, una fascinant ruta a la recerca dels vestigis de la caça de balenes a la costa cantàbrica peninsular.

Com a llibre es mereix un 10, però el que sobretot li fa gràcia a la Mercè és que l’autor l’ha treballat mà a mà amb el seu fill Max, avui ja un adult, però que ella encara recorda de quan hi anava de petit. "Era tremend, no parava quiet, quin bitxo...". És el que tenen aquestes botigues, emblemàtiques si es prefereix fer servir aquest qualificatiu, que no són impersonals, que més enllà de la seva decoració i passat, formen part de la vida del barri.