Les galeries d’art espanyoles es reivindiquen amb una vaga històrica

Però anem per parts. Com ja van fer el 1991, únic precedent d’un tancament tan atípic, els galeristes espanyols han convocat una setmana de vaga per reclamar, més aviat implorar, que el Govern rebaixi l’IVA que grava la compravenda d’obres d’art, actualment del 21%, i l’equipari als tipus reduïts de què es beneficien gairebé tots els països europeus, en els quals els gravàmens oscil·len entre el 5% i el 8%. "L’IVA del 21% converteix cada operació en un obstacle i cada venda en un miracle", lamenta Laura González, directora de la barcelonina Chiquita Room, en marxa des del 2018.

"Ara mateix a Europa tenim l’IVA més alt de tot Europa, i això és un problema. No podem competir, i és una cosa que també afecta les institucions, perquè si el Ministeri de Cultura o l’IVAM compren a Arco o a la fira que sigui, ho faran més barat si hi ha un IVA més baix. Al final, s’estan tirant pedres contra la seva pròpia teulada. Si algú vol comprar una obra de Jaume Plensa, li surt més a compte anar a una galeria de París que a una de Barcelona", afegeix Quico Peinado, coordinador de la galeria Àngels Barcelona i director d’ArtBarcelona, associació que reuneix una trentena de galeries, essencialment d’art contemporani, de la capital catalana. "No faria falta ni fer vaga, n’hi hauria prou amb mirar el que passa al nostre voltant, a tot Europa. Al final el que està en perill és l’ecosistema de les arts visuals", sentencia Joana Roda, cofundadora i codirectora de Bombon Projects, un dels reclams del nou eix del carrer Trafalgar.

"Per vocació"

No sembla casual (no ho és, de fet) que la vaga arribi just un mes abans d’Arco, la fira d’art contemporani més important del país. Tampoc que una de les mesures de pressió adoptada per les galeries sigui "el cessament de tota col·laboració gratuïta amb institucions públiques i privades d’Espanya durant un període de tres mesos". Adeu, doncs, a la localització de col·leccionistes per a préstecs, la recerca en arxiu, l’entrega de material gràfic o l’assessorament per al muntatge. "Un museu té unes persones que cobren uns diners per fer aquesta feina, però nosaltres ho fem gratis", explica Peinado.

En paral·lel, la necessitat cada vegada més apressant de reivindicar-se com a peça clau en la cadena de producció artística. "Hem de comunicar bé el que fem perquè la gent entengui que no som luxe; som les grans productores, les que acompanyem els artistes. Perquè hi hagi artistes de futur hi ha d’haver galeries que apostin per ells", reflexiona el director d’ArtBarcelona. "Som comerços culturals per vocació. Si algú pensa que estem en això per fer-nos rics, està molt equivocat", remata tot seguit Maragall.

Com a mostra, Figuracions entre guerres 1914-1945, exposició amb obres d’Olga Sacharoff, Le Corbusier, Joaquín Torres-García i Juan Gris que acaba d’inaugurar la Sala Parés i que supera amb escreix el purament comercial. "L’art no és un bé de luxe; és un bé cultural, un motor econòmic i una xarxa de treball que sosté molts perfils professionals", defensa Laura González des de Chiquita Rooom.

Perdre la por

Una altra cosa és que, encara avui, continuï sent més fàcil perdre’s a qualsevol museu del centre de la ciutat que atrevir-se a creuar el llindar d’una galeria d’art. Maria Costafreda, directora fundadora i comissària de Fuga, recorda que fa un parell d’anys el lema del Barcelona Gallery Weekend va ser, precisament, perdre la por d’endinsar-se en galeries com la seva, en la qual es poden veure actualment maquetes, dibuixos i imatges fotogràfiques del veneçolà Iván Candeo. ¿S’ha aconseguit? No del tot. "Les inauguracions funcionen molt bé, però després potser hi ha dies que només entren dues persones. Som un dels pocs espais culturals gratuïts que hi ha i, no obstant, la gent no s’atreveix a entrar", diu.

A Barcelona la vaga arriba en un moment de cert "embafament" i just quan la ciutat s’està reorganitzant en nous focus artístics, lluny del pòsit històric del centre i els lloguers pels núvols de la zona d’influència de Consell de Cent. Allà segueix la galeria Mayoral, referent de les avantguardes i l’art de postguerra que el 2023 va estrenar una nova seu annexa a l’original dedicada a l’art més actual, i fa menys d’un any va aterrar a pocs metres SELTZ by Ritter Ferrer, però també l’any passat van tancar dues d’històriques com la Sala Dalmau i Eude.

"Evidentment, l’eix s’ha mogut, propostes de tota la vida han donat pas a altres de noves, i està bé que hi hagi relleu. Ara tenim un eix galerístic amb espais d’entre 2 i 15 anys", apunta Costafreda. Es refereix la galerista de Fuga al pes creixent en el mapa galerístic del carrer Trafalgar, on va arribar fa un parell d’anys per sumar-se a una família artística formada per Senda, Prats Nogueras Blanchard, Pigment Gallery, Bombon Projects, Miguel Marcos, LAB 36, Dilalica, Artur Ramon Art i Taché Art Gallery, entre d’altres. "El preu dels lloguers al centre ha obligat molts espais a traslladar-se al carrer Trafalgar i l’Hospitalet i s’estan creant nous hubs culturals", sentencia Maragall.

"El sector és viu. Tanquen algunes galeries per jubilació i se n’obren d’altres, segurament no tantes com ens agradaria, però es van renovant. Consell de Cent és ara un carrer més amable, i està molt bé, però segurament és més amable per al sector de l’hostaleria. El que fa falta és sensibilitat per entendre que la cultura és important", diagnostica Peinado.

Una mica menys optimista es mostra Costafreda hores abans d’anar cap a la Setmana de l’Art de Ciutat de Mèxic. "A les galeries ens està costant, arribem una mica cremades. Malgrat que hi ha molta oferta cultural, hi ha cert abatiment sobre l’art contemporani. Es compra molt segon mercat, molt valor segur com Tàpies, Miró i Picasso, però continua sent molt necessari donar suport als artistes emergents", constata.

Sortir de les crisis

Notícies relacionades

La papereria Canut fa 100 anys en una cantonada històrica

Un cant a la imperfecció

"És un any complicat i poc pròsper, perquè en moments convulsos com aquest és l’últim en el que es pensa. Comprar art està molt condicionat a tenir la resta de necessitats cobertes. La gent es queda moltes vegades amb les xifres exorbitants que es puguin pagar a Arco, però darrere d’això hi ha molta feina que no transcendeix", assenyala Roda, a qui l’obertura d’un nou espai Bombon a Madrid (BombonCrisis, més un "experiment" que una segona seu) també permet comparar. "És diferent. Està en el centre institucional i es mouen més diners. També fa la sensació que el col·leccionista privat està més acostumat a ensenyar la seva col·lecció, i això fa que el que passa aquí sembli més tancat. Però és una sensació que després no sé si es tradueix en més o menys diners", expliquen.

Tampoc ajuda, assenyala Joan Anton Maragall, que el mercat de l’art porti estancat des de fa gairebé dues dècades. "No és un moment per ser pessimistes, però cal tenir en compte que operem en un mercat que, a escala global, està estancat des del 2007. No és una cosa només d’Espanya o Catalunya: les crisis del 2008 i el 2021 van afectar molt i està costant recuperar-se", detalla el responsable de la Sala Parés, una de les més antigues d’Europa. "No soc gaire optimista, però no vull perdre l’esperança. Veus com està el món i entens que ningú es preocupi per l’art, però alhora és més necessari que mai", afegeix González.