El ‘Werther’ liceista, pur teatre

A Espanya cada any es produeixen uns 4.000 suïcidis, reflex del fracàs en el tractament de la salut mental. Les fatídiques dades s’allunyen de com es mostra aquesta problemàtica en les trames operístiques, sempre envoltada d’una aura heroica: en els molts exemples preval més que res la pena d’amor.

El jove Werther, el protagonista de la novel·la de Goethe que va inspirar Massenet per a la seva òpera (una de les grans obres mestres del repertori francès), es treu la vida perquè per a ell no té sentit continuar vivint sense la seva estimada Charlotte. I així de clar ho explica Christof Loy, que trasllada la trama a la dècada de 1940 segons revela el vestuari de Robby Duiveman. En un únic espai escènic de Johannes Leiacker, desolador i fins i tot angoixant, amb una gran paret darrere de la qual s’intueix la casa de Charlotte i il·luminat per Roland Edrich, Loy centra el treball en la direcció d’actors i aconsegueix mantenir l’atenció de l’espectador. Emociona amb una Charlotte abatuda després de casar-se amb Albert: beu, i arriba a entregar-li les cartes perquè les llegeixi, mentre Loy uneix els dos últims actes amb els trets com a fons sonor. D’aquesta manera, cobra sentit que en l’escena final, tan íntima, hi siguin presents també Albert i Sophie.

Notícies relacionades

Sílvia Abril: "Lluito per no defraudar-me a mi mateixa"

Máximo Pradera: "Molts rebels es van forjar en la Guerra Civil, començant per Franco"

Xabier Anduaga debutava l’icònic rol titular amb la seguretat que brinda una veu lluminosa, en plenitud per joventut i domini, amb aguts pletòrics. Ben guiat, el seu Werther va revelar cura en el fraseig, una dicció correcta i profunditat psicològica més evident a partir del començament del seu drama, però en la seva primera aproximació va emocionar poc el públic. L’excel·lent Charlotte de Kristina Stanek, amb aguts i greus segurs, va aportar una gran implicació dramàtica a un personatge aquí més sofisticat, lluny de la imatge rural i molt torturat. Com un Albert nerviós David Oller es va mostrar una mica inestable en l’emissió i amb una dicció francesa molt millorable, a distància de l’adulta Sophie de Sofia Esparza, de veu perfecta per al gelós personatge de Loy. Stefano Palatchi va defensar el Bailli amb frescor i humanitat, i molt adequats la resta del repartiment i els figurants.

La Simfònica del Liceu i un virtuós grup del Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya van tenir així mateix una nit inspirada sota la concertació d’Henrik Nánási, també atent amb els solistes.