Fabricants d’èxits: ¿a qui premien els Grammy?

Amb prou feines ens hem fixat que els Grammy, des de no fa gaire temps, l’edició del 2023, disposen d’una categoria nova, el premi al compositor de l’any. Causa perplexitat que, amb tants anys de recorregut, des de 1959, l’acadèmia no hagués considerat pertinent reconèixer els autors de totes aquestes cançons que certs cantants van fer seves i van capitalitzar. És un canvi important: el mèrit de la cançó ja no s’atribueix únicament a la seva veu solista sinó també a qui l’ha elaborat a la sala de màquines.

Els guanyadors en aquestes edicions són poc coneguts per al gran públic, però els seus noms estan en els crèdits d’un munt de hits. Figures com Amy Allen, vencedora de l’any passat (i repetidora ara com a nominada), que té la coautoria del gran èxit Espresso, de Sabrina Carpenter (i de tot l’àlbum corresponent, Man’s best friend), així com diversos èxits per a vedets com Harry Styles, Justin Bieber o Selena Gómez. L’acadèmia va dir que responia així a una demanda històrica dels compositors afiliats, uns 3.500. Doncs ja trigava (¡el guardó al millor productor es va establir el 1975!).

I tot això té a veure amb el gruix d’un pastís que mou més i més diners, el dels crèdits en l’estríming, allà on les cançons són "el nou petroli" (com saben tots els veterans del pop-rock que últimament han venut els seus catàlegs per milionades).

Notícies relacionades

La papereria Canut fa 100 anys en una cantonada històrica

Les galeries d’art espanyoles es reivindiquen amb una vaga històrica

El gest de reconeixement era convenient. Tot i que, atenint-nos als guanyadors d’aquests anys, no hi veiem tant un acte de justícia poètica cap al creador a l’ombra com un aval al compositor industrial, el supercompositor que acumula autories de gran impacte comercial per als artistes top. Té aspecte de vedat bastant delimitat, amb nominats reincidents com Édgar Barrera (al darrere d’èxits d’Ariana Grande, Ed Sheeran o Karol G) o Tobias Jesso Jr. (Justin Bieber, Miley Cyrus, Bon Iver). Ja sabem el que són els Grammy, l’aquelarre del show business. Però aquestes distincions ressalten creacions en què el rol del compositor es dispersa més que en el passat: coautories molt compartides, amb productors i arranjadors influint en una obra final que potser no controlin.

Vet aquí una objecció als èxits actuals, que, amb tanta firma involucrada no saps amb certesa a qui atribuir-los, ni on és l’ànima. Aquest Grammy reconeix més l’habilitat per llegir el sistema i la capacitat per adaptar-s’hi que el compositor amb una veu pròpia distingible. En el pop d’avui, tot és una mica més difús.